Cargols, nivell i càrrega: la feina que no surt al catàleg i sense la qual no hi ha exposició

A SUMA Art Fair vàrem fer el muntatge de l'estand de l'exposició de Margarito de la Guetto, per a la Fundació Nadine. Muntatge vol dir això: estructura, fusteria, cargols, nivell, càrrega i descàrrega.

És la part de la producció cultural que no apareix a la nota de premsa ni al catàleg, i sense la qual no hi ha exposició.

Convé nomenar-ho amb precisió, perquè la paraula «muntatge» amaga una feina que és tècnica i és de disseny alhora: decidir com una obra se sosté, com es transporta, com es penja sense malmetre-la, com es veu des d'on la gent hi passa i com es desmunta en dues hores el darrer dia.

El disseny social té motius per interessar-s'hi. El primer és evident: aquesta feina la fa gent, i la manera com es reparteix, es paga i es reconeix és una qüestió laboral.

El sector cultural funciona sovint sobre feina que no es compta

La producció d'una exposició petita es reparteix entre tasques visibles —comissariat, obra, comunicació— i invisibles —transport, muntatge, neteja, vigilància, desmuntatge.

Les primeres apareixen als crèdits; les segones, poques vegades. I no és només una qüestió simbòlica: sol ser la part que es paga pitjor o que directament s'absorbeix amb hores no facturades de l'equip organitzador.

Aquest desequilibri té una conseqüència pràctica coneguda: els pressuposts de cultura es fan curts sistemàticament perquè només compten el que es veu. I quan el pressupost es fa curt, la variable d'ajust és sempre la mateixa: les hores de qui munta.

Dir-ho no és una queixa gremial. És una condició per fer projectes viables: un càlcul honest inclou el temps de muntar i desmuntar, que en una fira pot ser la meitat de les hores totals.

Una fira imposa condicions que decideixen el disseny

Muntar a una fira no és muntar a una sala. El context imposa restriccions que condicionen tota decisió formal.

Hi ha finestres horàries estretes per entrar i sortir material, sovint compartides amb desenes d'expositors. Hi ha límits de càrrega, de fixació a les parets, d'altura, d'electricitat. Hi ha un veí a cada costat amb la seva pròpia proposta i el seu renou. I hi ha un públic que passa ràpid i mira de lluny.

Dissenyar per a aquest context vol dir resoldre coses molt concretes: que tot càpiga en un vehicle, que cap peça pesi més del que dues persones poden aixecar, que el sistema es munti amb eines bàsiques, que res depengui d'una paret que potser no aguanta.

Aquestes restriccions no són obstacles al projecte: són el projecte. El disseny que les ignora produeix estands bonics al render i impossibles el dia del muntatge.

Muntar l'obra d'algú altre exigeix una posició discreta

Hi ha una diferència important entre muntar la pròpia obra i muntar la d'una altra persona per a una entitat.

Quan l'obra és d'altri, la feina consisteix a fer que aquella obra es vegi tan bé com sigui possible, no a afegir-hi un llenguatge propi. L'estand no s'ha de notar; s'ha de notar el que hi ha dins.

Aquesta discreció és una forma d'ofici que costa d'exercir, perquè la temptació d'aportar una idea pròpia és permanent. El criteri és simple: qualsevol element que atregui l'atenció per si mateix està restant-la a l'obra.

Hi ha també una qüestió de responsabilitat que convé acordar per escrit encara que la relació sigui de confiança: qui manipula l'obra, qui respon d'un dany, com es documenta l'estat de les peces a l'entrada i a la sortida. Els conflictes en aquest terreny no solen ser per mala fe, sinó per no haver-ho parlat.

Hi ha una darrera cosa que el muntatge decideix i que se sol atribuir al comissariat: l'ordre en què el públic veu les coses. La posició d'una peça respecte de l'entrada, l'altura a què es penja, la distància que permet el passadís: tot això construeix un recorregut i, per tant, una lectura. Qui munta pren aquestes decisions cada dia, sovint sense que ningú les anomeni decisions. Nomenar-les és el primer pas per considerar el muntatge una part del projecte i no un servei.

De tot plegat se'n deriven quatre criteris per a qualsevol muntatge. El primer és el de comptabilitat: les hores de muntar i desmuntar es pressuposten com les altres. El segon és el de logística: cap decisió formal que no passi per la porta i pel vehicle. El tercer és el de discreció: l'estructura serveix l'obra i no competeix amb ella. I el quart és el de responsabilitat: l'estat de les peces, documentat a l'entrada i a la sortida.

La cultura se sosté sobre feina física. Reconèixer-la i pagar-la també forma part de fer les coses honestament.