La fotografia de carrer retrata gent que no ha demanat sortir-hi: la mirada també es dissenya

El taller de fotografia Polaroid consistia a sortir a fer fotos pels carrers de Palma, amb càmeres instantànies, conduït per Rafel Fuster, educador social i creatiu. Fotografia social, feta al carrer, amb gent que no és fotògrafa.

Qualsevol activitat d'aquest tipus planteja una qüestió que rarament s'aborda: la fotografia de carrer implica retratar persones que no han demanat sortir-hi.

Hi ha una tradició llarga i celebrada que ho ha fet sense plantejar-s'ho gaire. També hi ha una crítica sòlida que ha assenyalat el desequilibri: normalment qui té la càmera pertany a un grup social i qui hi surt a un altre, i la imatge circula després en un circuit al qual el retratat no té accés.

Per al disseny social, aquesta no és una qüestió teòrica. És una decisió pràctica que s'ha de prendre abans de donar una càmera a ningú.

La instantània canvia la relació entre qui fotografia i qui és fotografiat

La Polaroid té una particularitat que la fa especialment adequada per a un taller amb voluntat social: produeix una còpia única i immediata.

Això té tres efectes. El primer és que la foto es pot regalar: qui ha estat retratat es queda la imatge, i la relació deixa de ser extractiva. El segon és que no hi ha arxiu digital que circuli sense control. El tercer és econòmic i pedagògic alhora: cada disparada costa, i això obliga a mirar abans de prémer.

Aquesta economia forçada és una bona escola. Amb el telèfon es fan cinquanta fotos i es tria després; amb deu pel·lícules s'ha de decidir abans. La decisió prèvia és, precisament, el que separa fer fotos de fotografiar.

I obre la conversa: demanar permís deixa de ser un tràmit incòmode quan es pot oferir la còpia. La transacció es torna simètrica.

Ensenyar a mirar és ensenyar a decidir què es deixa fora

Un taller de fotografia amb poca durada no pot ensenyar tècnica. Pot ensenyar una altra cosa més transferible: que tota imatge és una tria.

Enquadrar és excloure. El que queda fora de la fotografia no desapareix: continua existint i deixa de ser vist. Aplicat al carrer, això vol dir que fotografiar un barri d'una manera o d'una altra produeix relats molt diferents del mateix lloc.

Aquesta és la lliçó que serveix després per a qualsevol cosa. Qui ha entès que una fotografia és una decisió mira d'una altra manera les imatges que rep: les campanyes, els diaris, les xarxes. És alfabetització visual, i és una de les formes més directes en què el disseny social pot ser útil a una persona qualsevol.

Hi ha un criteri pràctic que funciona bé per conduir-ho: demanar que cada participant justifiqui una foto. No si és bona, sinó què hi ha volgut posar i què n'ha deixat fora. La conversa que en surt val més que qualsevol explicació de composició.

Fotografiar la pobresa no és documentar-la

Als tallers de carrer apareix sempre la mateixa temptació: la imatge del qui dorm al terra, del qui demana, del qui té un aspecte que crida.

És la fotografia més fàcil d'obtenir i la que produeix més impacte immediat. També és la que reprodueix amb més exactitud la relació de poder que la crítica ha assenyalat des de fa dècades: algú en situació de vulnerabilitat convertit en material estètic per a algú que no hi està.

La regla que val la pena establir abans de sortir és clara: no es fotografia ningú en situació de vulnerabilitat sense una relació prèvia i sense permís explícit. No per prudència legal, sinó perquè la dignitat d'una persona no depèn de si la seva imatge queda bé.

Convé dir també que això no empobreix el taller. Obliga a cercar la ciutat en altres registres —els gestos quotidians, el treball, les converses, els espais— i el resultat sol ser molt més interessant que la col·lecció de misèries que s'obté sense esforç.

Hi ha una darrera qüestió que convé decidir abans i no després: què es fa amb les fotografies que es produeixen. Un taller genera un material que algú acabarà volent publicar —l'entitat organitzadora, l'ajuntament, la premsa local—, i si no s'ha acordat res, la decisió la pren qui té el material a la mà. Deixar dit des del primer dia que cada imatge necessita el permís de qui hi surt, també per a aquests usos, evita conflictes i ensenya la lliçó principal del taller.

De tot plegat se'n deriven quatre criteris per a qualsevol activitat fotogràfica comunitària. El primer és el de reciprocitat: qui hi surt hauria de rebre alguna cosa, començant per la còpia. El segon és el de permís: relació abans que imatge, sempre. El tercer és el d'exclusió conscient: fer visible que enquadrar és deixar fora. I el quart és el de destí: saber abans de disparar on acabarà aquella imatge.

Una càmera és una eina de poder petita i real. Ensenyar a fer-la servir amb criteri és, també, disseny social.