En un taller amb col·lectius vulnerables, l'art pot ser l'eina o el resultat. La diferència ho decideix tot

Creativitats que (+) sumen va ser una jornada amb la Fundación Aldaba per treballar l'apoderament de persones en situació d'exclusió social a través de l'art, amb un mural col·lectiu com a peça central.

El format és conegut i per això mateix mereix una mirada crítica: el taller creatiu amb col·lectius vulnerables s'ha convertit en un recurs habitual del tercer sector, i la seva qualitat varia enormement segons una distinció que rarament es fa explícita.

La distinció és aquesta: en un taller, l'art pot ser el resultat o pot ser l'eina. Si és el resultat, l'èxit es mesura per la peça i les persones hi són material de producció. Si és l'eina, l'èxit es mesura pel que passa a les persones i la peça és el pretext que ho fa possible.

Sembla una diferència de matís i determina totes les decisions pràctiques del disseny de l'activitat.

Una activitat creativa no és terapèutica pel fet de ser creativa

Convé desmuntar un supòsit còmode: que pintar, cosir o construir alguna cosa junts produeix per si mateix benestar i cohesió.

No és cert automàticament. Una activitat mal plantejada pot produir l'efecte contrari: exposar qui no sap fer una cosa davant qui sí, crear una jerarquia entre participants segons l'habilitat, o deixar en evidència algú davant el seu grup. La creativitat té una càrrega d'exposició personal que no tothom vol assumir, i menys en situacions de fragilitat.

Evitar-ho és una qüestió de disseny de l'activitat. Vol dir triar tècniques on el resultat no depengui de la destresa prèvia. Vol dir preveure diferents nivells de participació, inclosa la de qui només vol mirar. Vol dir que ningú hagi de mostrar res que no vulgui, i que el producte final sigui col·lectiu, de manera que cap peça no s'atribueixi ni es jutgi individualment.

Un mural col·lectiu, per exemple, funciona precisament per això: absorbeix habilitats molt distintes sense que es notin, i el que queda és d'un grup.

El paper de qui condueix és el que decideix el to

En aquest tipus de jornada, la figura professional és sovint ambigua: no és docent, no és terapeuta, no és artista convidat. Si no es defineix, la pràctica s'omple per costum, i el costum acostuma a ser el d'ensenyar.

La posició més útil és una altra: qui condueix aporta una tècnica, un ritme i un marc segur, i deixa que el contingut el posin els qui hi participen. Això exigeix preparar molt i intervenir poc.

Exigeix també alguna cosa incòmoda: renunciar al control del resultat visual. Un professional del disseny tendeix a corregir el que no queda bé, i aquesta correcció, en un taller, és exactament el gest que treu el projecte de les mans de qui l'està fent. La peça ha de poder ser imperfecta.

Aquí hi ha una lliçó que els processos de co-disseny han hagut d'aprendre a força d'errors: la participació decorativa —deixar que la gent triï el color però no el què— es detecta de seguida i genera més desconfiança que no fer res.

Una jornada no canvia una vida, i dir-ho és part de fer-ho bé

L'honestedat sobre l'abast és el punt més feble d'aquest tipus d'activitats.

Una jornada és un dia. Pot obrir una porta, donar una experiència positiva, crear un vincle amb una entitat, i això no és poc. Però l'apoderament és un procés llarg que depèn de feina, habitatge, salut i xarxa social, i cap taller no el substitueix.

El risc de sobrepassar el relat és real i té dues cares. Cap enfora, ven com a transformació el que ha estat una activitat. Cap endins, carrega les persones amb una expectativa que després no es compleix.

La manera de fer-ho bé és senzilla: explicar què ha estat, amb precisió, i situar-ho dins el que fa l'entitat la resta de l'any. El disseny social guanya credibilitat quan renuncia a l'adjectiu.

Convé afegir-hi una qüestió que decideix la qualitat d'aquestes activitats més que el contingut: la continuïtat. Una jornada aïllada produeix una experiència agradable i poca cosa més; una sèrie sostinguda en el temps permet que les persones tornin, reconeguin l'espai, avancin en alguna cosa. La diferència no és pedagògica sinó pressupostària, i per això convé dir-la clarament quan es planifica: amb el cost d'una jornada vistosa se'n poden fer quatre de modestes, i quatre valen molt més que una.

De tot plegat se'n deriven quatre criteris per a qualsevol taller amb col·lectius en situació de vulnerabilitat. El primer és el de funció: si l'art és l'eina o és el resultat. El segon és el de seguretat: si ningú no queda exposat per manca d'habilitat. El tercer és el de propietat: si la peça és del grup i pot ser imperfecta. I el quart és el de proporció: si el que s'explica després es correspon amb el que va passar.

L'art té una capacitat real de generar confiança i pertinença. Però la té quan se'l fa servir com a mitjà, no quan se'l demana com a prova.