Escenografies d'un rodatge, estands de tres dies: la cultura llença massa i el pressupost no ho compta

L'escenografia del videoclip d'Aina Losange es va fer amb una de les nostres obres: una peça que ja existia, construïda per a un altre context, que va servir d'espai per a un rodatge musical.

És una decisió petita i explica una manera de treballar. Perquè la producció cultural genera una quantitat notable de matèria d'un sol ús: escenografies que duren un rodatge, muntatges d'exposició que duren un mes, estands que duren tres dies. Tot allò es construeix, s'utilitza i es llença, i el cost ambiental d'aquest cicle rarament apareix al pressupost.

Reutilitzar no és una virtut moral: és un criteri de projecte. Consisteix a considerar l'estoc del que ja existeix com a primer material disponible, abans de comprar-ne de nou. Aplicat a la cultura, significa tractar les peces com a béns amb vida llarga i no com a atrezzo.

L'economia de la producció cultural funciona contra la permanència

Hi ha una raó estructural per la qual es llença tant: els projectes culturals es financen per esdeveniments.

Una subvenció o un encàrrec cobreix la producció d'una peça per a una ocasió, i no cobreix l'emmagatzematge, el transport ni el manteniment posteriors. Guardar costa diners cada mes; llençar costa una vegada. La lògica comptable empeny cap al residu.

Trencar-ho exigeix decisions preses abans de construir: pensar la peça de manera que es pugui desmuntar, transportar i tornar a muntar; escollir mides compatibles amb portes i furgonetes reals; documentar-la perquè algú altre la sàpiga muntar d'aquí a dos anys.

Aquest és el moll de la qüestió i és pura feina de disseny. Enzo Mari va formular-ho amb una claredat que continua vigent: el que fa possible que una cosa duri no és la qualitat del material sinó la intel·ligència del muntatge.

Per al disseny social, aquest criteri té una dimensió afegida: les entitats petites no poden permetre's produir de zero cada vegada. Una peça reutilitzable és, literalment, pressupost alliberat per a altres coses.

Una peça que canvia de context canvia de significat

Reutilitzar no és neutre: quan una obra entra en un altre marc, significa una altra cosa.

Una escultura pensada per a una sala d'exposicions, col·locada darrere una cantant, deixa de ser un objecte per contemplar i passa a ser un espai per habitar. La càmera la fragmenta, la il·luminació la transforma i el públic la veu com a decorat.

Això pot enriquir la peça o pot buidar-la, i la diferència depèn de si la decisió és explícita. Si es reutilitza per conveniència i s'explica com a concepte, hi ha impostura. Si es reutilitza perquè la peça aporta alguna cosa a la cançó, i això es pot argumentar, hi ha projecte.

El criteri pràctic és simple: la peça ha de guanyar o aportar en el nou context. Si només omple, val més buit.

Col·laborar entre disciplines abarateix i complica alhora

Una col·laboració entre un estudi de disseny i una artista musical té un avantatge evident —recursos compartits, accés a espais i materials que cap de les dues parts tendria per separat— i una dificultat que convé anticipar: els llenguatges de producció són distints.

Al món de l'audiovisual, el temps de rodatge és el recurs escàs i tot s'hi subordina. Al món de l'exposició, l'objecte és el centre i el temps és més elàstic. Quan totes dues lògiques es troben sense acord previ, apareixen els conflictes típics: peces mogudes sense avisar, il·luminacions que en destrueixen la lectura, danys que ningú no ha previst qui paga.

Acordar-ho abans no és desconfiança, és professionalitat: qui manipula què, qui assumeix desperfectes, com apareix el crèdit de cadascú i quins usos posteriors de la imatge es permeten. Aquestes conversacions, en projectes petits i d'amistat, són les que sovint s'eviten i les que després es lamenten.

Hi ha també una condició prèvia sense la qual res d'això funciona: saber què es té. La majoria d'entitats i col·lectius acumulen material de produccions anteriors en magatzems que ningú no ha inventariat, i per això compren de nou el que ja posseeixen. Un inventari senzill —fotografies, mides, estat, on és— és una eina de sostenibilitat més eficaç que qualsevol declaració d'intencions, i és una de les coses més útils que un estudi pot deixar a una organització.

De tot plegat se'n deriven quatre criteris per a qualsevol producció cultural que vulgui generar menys residu. El primer és el d'inventari: mirar què ja existeix abans de construir res. El segon és el de desmuntatge: si la peça es pot desfer, transportar i tornar a muntar per altres. El tercer és el de pertinència: si en el nou context la peça aporta o només ocupa. I el quart és el d'acord: qui manipula, qui respon i qui signa, dit abans i no després.

Una obra que treballa dues vegades no és una obra aprofitada: és una obra ben pensada.