Sense agència ni pressupost: màquines de cosir, tela i banderes als balcons. Fer-ho junts ja és el missatge

Balcons per Palestina va consistir en cinc tallers oberts per cosir banderes i penjar-les als balcons, fets amb Balcons per la Pau. No hi havia agència, ni pressupost de mitjans, ni pla de difusió pagada. Hi havia màquines de cosir, tela i gent que hi anava una tarda.

El resultat d'una campanya així no es mesura en impressions. Es mesura en teixit penjat a un carrer concret, i en les converses que això obre entre veïns que fins llavors no havien parlat del tema.

L'artivisme és la pràctica que uneix creació artística i acció política amb l'objectiu de mobilitzar, no de decorar. La seva definició operativa, per a qui dissenya, és una altra: no és una campanya il·lustrada, ni és art amb tema social; és una acció en què la forma de fer-la és ja part del missatge.

Aquesta distinció és el moll de l'os. En una campanya convencional, el disseny produeix una peça que després es distribueix. En una acció artivista, el disseny produeix una situació en què altres persones fabriquen la peça. El disseny social treballa sovint en aquest segon terreny, i les seves eines hi són distintes.

La tradició d'aquest tipus de campanya és llarga i coneguda

No és un format inventat ara. L'Atelier Populaire de maig del 68 va serigrafiar cartells a l'escola de Belles Arts de París amb una consigna que encara es cita: els cartells són armes, i valen mentre serveixen al carrer. Emory Douglas va construir la gràfica del Partit dels Panteres Negres amb tècniques barates i repetibles perquè la premsa del moviment pogués imprimir-la sense mitjans. Gran Fury va fer visible l'epidèmia de la sida amb peces dissenyades per ser enganxades de nit i fotografiades de dia.

En tots els casos hi ha un mateix patró: material accessible, tècnica que es pot aprendre en una tarda, autoria col·lectiva i un suport que no depèn de comprar espai publicitari. Els balcons, en aquesta sèrie, són l'equivalent domèstic de la paret: un espai privat amb visibilitat pública, gratuït i disponible a cada casa.

La transformació més interessant no és la del carrer, sinó la de qui cus. Una persona que ha passat dues hores fent una bandera ja no és una receptora del missatge: n'és una part. Aquesta conversió del públic en participant és, en termes de disseny social, l'objectiu; la peça és el pretext.

El taller és el disseny, no l'activitat complementària

Aquí hi ha una decisió professional que sovint passa desapercebuda. Quan la peça la fabrica gent no experta, la feina de disseny consisteix a definir un sistema que aguanti la variació.

Vol dir triar unes proporcions i uns colors que es reconeguin encara que el tall no sigui precís. Vol dir escollir un material assequible i que no exigeixi màquines especials. Vol dir preparar plantilles i instruccions prou clares perquè algú que no ha cosit mai acabi la seva bandera dins la sessió. I vol dir acceptar que cap peça no sortirà igual que una altra, i que això no és un defecte del resultat sinó una propietat del format.

Aquest disseny de la reproductibilitat és molt més exigent que dissenyar una bandera perfecta. Demana pensar en l'error de l'altre, en el temps disponible, en el cost del metre de tela, en què passa si arriben vint persones en comptes de vuit. És projecte, encara que no ho sembli, i és exactament el tipus de projecte en què el disseny social es distingeix de la direcció d'art.

L'avaluació també canvia. Una campanya de mitjans es jutja per abast; una acció comunitària es jutja per participació, per continuïtat i per si el grup pot repetir-la sense qui la va convocar. Si en acabar els tallers ningú no sap fer-ne un altre, el projecte ha estat una producció, no una capacitació.

Una acció simbòlica no substitueix res, i no ho ha de fer

Convé ser honest amb els límits. Una bandera a un balcó no atura una guerra ni alimenta ningú. Les campanyes simbòliques poden esdevenir un exercici de consciència tranquil·la si es queden en el gest, i aquesta crítica és legítima i s'ha de sostenir.

El que sí que fan, quan estan ben plantejades, és tres coses concretes: fan visible una posició en l'espai quotidià, donen a la gent una manera de fer-la pública sense haver de parlar en públic, i creen un punt de trobada físic on es coneixen persones que després faran altres coses juntes. Això no és poc, sempre que no es confongui amb el resultat final.

De tot plegat se'n desprenen tres criteris per a qualsevol acció d'aquest tipus. El primer és el de reproductibilitat: si la peça no es pot fer amb el que hi ha a una casa i en una tarda, el format no funciona. El segon és el de participació: la campanya ha de convertir públic en participants, no acumular espectadors. El tercer és el de continuïtat: en acabar, el grup ha de poder repetir-ho sense nosaltres; si no, hem fet producció i no comunitat.

El disseny social, en aquest terreny, aporta una cosa modesta i decisiva: que el que fa molta gent sense ofici tingui, en conjunt, la força visual que tindria una peça feta per un professional. Aquesta és tota la feina, i no és petita.