Un hotel accessible amb una web impracticable està a mig fer: dissenyar per als extrems encerta el centre

Mater Ariany és un hotel al centre del Pla de Mallorca que forma part d'una organització amb valor social, i que està pensat perquè una persona amb discapacitat el pugui fer servir sense demanar permís a ningú. Quan vàrem fer-ne la web, la condició de partida no era estètica: la pàgina havia de ser tan accessible com l'edifici.

Sembla una obvietat i no ho és. Un allotjament pot invertir en habitacions adaptades, rampes i itineraris practicables, i deixar que l'única porta d'entrada real —la web on es mira i es reserva— sigui impracticable per a la persona a qui aquelles habitacions estan destinades.

El disseny inclusiu és la disciplina que evita aquesta contradicció. La seva definició és breu: no és dissenyar una versió especial per a qui té una limitació, ni és afegir ajustos al final del procés; és projectar des del començament amb el ventall complet de capacitats humanes a la vista, de manera que la solució serveixi per a tothom sense desdoblar-se.

Els extrems no són una minoria, són el mètode

La intuïció habitual situa l'usuari mitjà al centre i les excepcions als marges. El disseny inclusiu inverteix l'ordre: comença pels extrems, perquè és allà on els problemes es fan visibles, i troba que la solució que els resol millora l'experiència de tothom.

L'exemple clàssic és la vorera rebaixada. Es va concebre per a cadires de rodes i avui la fan servir cotxets, carretons de la compra, maletes i qualsevol que arrossegui pes. El text alternatiu d'una imatge, pensat per a lectors de pantalla, és el que permet que un cercador entengui de què va la fotografia. El contrast alt, pensat per a baixa visió, és el que fa llegible una pantalla al sol de juliol.

Aquest desplaçament té un nom en la tradició del disseny: Victor Papanek va argumentar que projectar per a qui el mercat ignora no és caritat sinó ofici, i les dissenyadores i dissenyadors que han treballat l'accessibilitat des de dins ho han formulat com una qüestió de discrepància —el problema no és la persona, és la distància entre el que pot fer i el que l'entorn li exigeix.

En disseny social, aquest és l'eix: la limitació no viu en el cos, viu en l'entorn. Una web és entorn.

Una web accessible es nota en les decisions petites

L'accessibilitat digital no és una capa que s'afegeix: és una acumulació de decisions ordinàries preses en la direcció correcta.

Significa que tota la navegació funcioni amb el teclat, perquè hi ha qui no pot fer servir el ratolí. Que cada imatge digui què mostra, perquè hi ha qui la sent en comptes de veure-la. Que el text es pugui augmentar sense que la maquetació es desmunti. Que el contrast entre lletra i fons sigui suficient. Que els formularis diguin què ha fallat i on, en comptes d'un avís genèric en vermell. Que el vídeo no comenci amb so ni es reprodueixi tot sol si això desorienta.

I significa, sobretot, escriure clar. Les pautes internacionals d'accessibilitat es recorden per la part tècnica, però la comprensió hi és un criteri tan central com el contrast. En un allotjament, el text que decideix una reserva és el que explica sense eufemismes quina amplada tenen les portes, si el bany té plat de dutxa enrasat, si hi ha llit articulat, si l'itinerari des de l'aparcament és practicable. La informació concreta és una forma d'accessibilitat; l'ambigüitat amable, una barrera.

La Unió Europea va fixar el 2025 com la data a partir de la qual molts serveis digitals de consum han de complir requisits d'accessibilitat, i el sector turístic hi entra de ple. Però la raó per fer-ho bé no és la norma: és que una web inaccessible expulsa exactament el públic que l'hotel vol acollir.

L'accessibilitat és una promesa que l'edifici ha de complir

Hi ha un risc específic en aquest terreny, i convé nomenar-lo: una web molt ben feta pot prometre més del que l'edifici dona. Si la pàgina diu «accessible» i la realitat és un graó a l'entrada, el disseny ha servit per a decebre amb més eficàcia.

Per això, en un projecte així, la feina de disseny no comença a l'ordinador. Comença comprovant què hi ha, mesurant-ho i acordant com s'explica. La fotografia, en aquest context, no és decoració: ensenyar el bany tal com és val més que qualsevol adjectiu. I el que no està resolt s'ha de poder dir sense por, perquè una persona que planifica un viatge necessita saber els límits amb la mateixa precisió que les virtuts.

Aquesta exigència de correspondència entre el que es diu i el que hi ha és el que separa el disseny social de la comunicació promocional. No es tracta de presentar millor una realitat, sinó de representar-la amb prou fidelitat perquè algú hi pugui confiar per prendre una decisió.

De tot plegat se'n deriven tres criteris per a qualsevol projecte digital que vulgui ser inclusiu. El primer és el de partida: l'accessibilitat es decideix a l'estructura, no al retoc final. El segon és el de correspondència: la web no pot prometre allò que l'espai físic no compleix. El tercer és el de concreció: davant el dubte, dades verificables abans que adjectius.

Un hotel accessible amb una web que no ho és està mig fet. El disseny social consisteix, moltes vegades, a acabar la meitat que ningú no mira.