Al centre d'una ciutat turística, un espai efímer no és una moda: és l'única escletxa disponible

CUBE va ser una galeria efímera al centre de Palma: un cub blanc amb exposicions sobre el turisme de masses. Un espai que existeix un temps i desapareix.

L'efímer té mala premsa en disseny, on la durabilitat és un valor. Però en el terreny cultural i urbà respon a una condició concreta: al centre d'una ciutat turística, el preu del metre quadrat exclou qualsevol activitat que no pugui pagar-lo cada mes. L'espai temporal no és una moda estètica, és l'única escletxa disponible.

Convé definir-ho amb precisió: un espai efímer no és un espai provisional que aspira a ser permanent, ni és un esdeveniment amb decoració; és una ocupació limitada en el temps que aprofita un buit del mercat per fer possible allò que el mercat no permet.

Aquesta figura interessa al disseny social perquè planteja, en petit, la pregunta de qui pot ocupar el centre d'una ciutat.

El buit urbà és un símptoma, i també una oportunitat

Als centres turístics conviuen dues coses contradictòries: preus altíssims i locals buits. Els immobles s'aguanten desocupats esperant l'operació que els rendibilitzi, mentre l'activitat que no pot pagar aquells lloguers desapareix del carrer.

Les pràctiques d'ocupació temporal han fet d'aquesta contradicció el seu terreny. Santiago Cirugeda va construir una manera de treballar a partir de les escletxes de la normativa urbanística, mostrant que el marc legal té més forats dels que sembla. Altres experiències europees han negociat cessions d'ús a canvi de manteniment, convertint un cost per al propietari en una activitat per al barri.

La lliçó comuna és que l'accés a l'espai és una qüestió de disseny, no només de diners: depèn de saber quines figures jurídiques existeixen, què vol el propietari, quin risc assumeix cadascú i com es documenta.

El disseny social, aquí, no s'ocupa de la sala: s'ocupa de les condicions que la fan possible. I aquesta part rarament s'explica.

Un cub blanc no és neutre, i menys en aquest context

La galeria moderna va inventar el cub blanc com a espai suposadament neutre, i la crítica fa dècades que ha desmuntat aquella neutralitat: el blanc no elimina el context, l'amaga; i en amagar-lo, fa passar per universal allò que és una convenció cultural concreta.

Fer servir aquell format per parlar de turisme de masses, al centre d'una ciutat transformada pel turisme de masses, és una decisió que val la pena explicitar. El contenidor entra en tensió amb el contingut: l'objecte artístic queda protegit dins la caixa mentre a la porta passa exactament allò de què parla.

Aquesta tensió pot ser productiva si es reconeix, i pot ser còmoda si no. La diferència depèn d'una cosa concreta: si l'espai es relaciona amb el carrer o s'hi tanca. Un aparador que s'obre, un horari compatible amb la vida del barri, uns textos llegibles per qui hi passa i no només per qui té estudis d'art són decisions de disseny amb conseqüències directes sobre qui entra.

En disseny social, l'accessibilitat d'un espai cultural no es mesura per la rampa: es mesura per si algú que no hi anava mai s'atreveix a travessar la porta.

La ciutat turística expulsa també la cultura que la critica

Hi ha una ironia que convé no esquivar. Els espais culturals independents sovint arriben a barris on el lloguer encara és assequible, hi generen activitat i visibilitat, i contribueixen —sense voler-ho— a fer-los atractius per a inversions que acabaran expulsant-ne els veïns i, més tard, també la mateixa activitat cultural.

El fenomen està documentat en moltes ciutats i no s'evita amb bones intencions. El que sí que es pot fer és no fingir que no passa: escollir amb qui s'hi treballa, vincular-se a entitats del barri en comptes de només a públic de fora, i no fer servir el barri com a escenografia.

Un projecte efímer té aquí un avantatge relatiu: no consolida una plusvàlua permanent. Però tampoc no és innocent, i l'única posició honesta és tenir-ho present quan es tria un local i quan s'explica.

Hi ha també una qüestió de memòria que sol descuidar-se. Els projectes efímers desapareixen sense deixar res consultable, i això fa que cada nova iniciativa hagi de tornar a començar: repetir tràmits, refer contactes, redescobrir per què una cosa no va funcionar. Documentar mínimament —els permisos que varen caldre, el cost real, qui hi va assistir— és una forma barata de construir infraestructura per als qui vindran. Sense aquesta memòria, la ciutat acumula experiències i no acumula coneixement.

De tot plegat se'n deriven quatre criteris per a qualsevol ocupació cultural temporal. El primer és el d'accés: sota quina figura s'ocupa l'espai i qui assumeix quin risc. El segon és el de porositat: si el projecte es relaciona amb el carrer o s'hi tanca. El tercer és el de vincle: si el barri hi participa o només hi posa el decorat. I el quart és el de rastre: què queda quan l'espai tanca, i a qui li queda.

Ocupar temporalment un buit al centre d'una ciutat cara és una manera modesta de recordar que aquell espai també podria ser una altra cosa.