Venir, mirar, extreure una imatge i marxar: una residència artística també pot repetir el gest turístic

Saufausreden són residències artístiques a la Platja de Palma: artistes de diferents llocs del món hi treballen una temporada i produeixen obra en diàleg amb un paisatge marcat pel turisme de masses.

La Platja de Palma és un cas extrem i per això útil. És un lloc construït sencer per a una funció econòmica, habitat tot l'any per gent que hi fa vida, i representat de manera constant per imatges que la simplifiquen: la postal o la denúncia, sense gaire terme mitjà.

Una residència en un lloc així pot fer dues coses molt distintes. Pot aportar una mirada externa que trenca l'acostumament, o pot repetir el gest turístic amb material artístic: venir, mirar, extreure una imatge i marxar.

La diferència no és de talent, és de mètode. I el mètode és una qüestió de disseny.

Una residència és una infraestructura, no una invitació

El format sembla senzill: convidar algú, donar-li un lloc i esperar. La realitat és que la qualitat del resultat depèn de coses molt prosaiques decidides abans que arribi ningú.

Quant de temps hi ha. Quins recursos materials i quin taller. Amb qui es posa en contacte l'artista i qui fa aquesta presentació. Si hi ha obligació de produir o es permet que el resultat sigui una investigació sense peça. Com i on es mostra el que en surt. Qui paga què, i si l'artista cobra.

Aquesta darrera és la més determinant i la menys explicada. Una residència no remunerada selecciona per capacitat econòmica: hi pot anar qui es pot permetre treballar un mes sense ingressos. El resultat és un circuit que es presenta com a obert i funciona com un filtre de classe. Dir-ho és una condició elemental d'honestedat en un projecte que es reclama social.

El temps és el que separa el diàleg de l'extracció

Hi ha una diferència pràctica entre una estada curta i una de llarga, i té a veure amb el moment en què el lloc deixa de ser paisatge.

Les primeres setmanes, qualsevol lloc es percep com a imatge: el que impressiona, el que contrasta, el que és fotogènic. Només amb el temps apareixen les relacions —qui hi treballa, a quines hores canvia el barri, què passa fora de temporada— i és llavors quan l'obra pot dir alguna cosa que no es veia des de fora.

Els projectes d'art comunitari han insistit durant dècades en aquesta condició temporal. Sense prou temps, el que es produeix parla de la impressió de l'artista, no del lloc. I la impressió d'un artista sobre un barri turístic ja la tenim; n'hi ha centenars.

El disseny social es distingeix aquí per la mateixa raó que en qualsevol procés participatiu: el temps invertit en escoltar no és preparació del projecte, és el projecte.

Deixar alguna cosa al lloc no és una obligació moral, és un criteri de qualitat

La pregunta «què hi queda quan l'artista se'n va» sol formular-se com un retret ètic. Té més sentit plantejar-la com un criteri de projecte.

El que pot quedar és molt divers i no cal que sigui una obra: una relació amb una entitat del barri, un material documental accessible, un espai que ha estat obert i que la gent ha trepitjat, una manera distinta d'explicar un lloc que després altres poden fer servir.

També convé admetre que a vegades no hi queda res, i que això no invalida automàticament l'experiència: hi ha recerques que necessiten anys per donar fruit i que no rendeixen en el termini d'una residència.

El que no es pot fer és confondre les dues coses: presentar com a projecte comunitari el que ha estat una producció d'estudi amb un fons exòtic. La precisió en com s'explica el que s'ha fet és part de la feina.

Convé afegir-hi una condició material que se sol donar per feta: qui hi arriba i com. Una residència en un lloc mal comunicat, sense transport públic ni ajuda de desplaçament, selecciona per mitjans abans que per projecte. El mateix passa amb les càrregues de cura: qui té fills o persones dependents no pot desaparèixer tres setmanes. Preveure-ho —estades partides, possibilitat de venir acompanyat, ajuda de viatge— no és una concessió, és el que determina qui pot presentar-s'hi realment.

De tot plegat se'n deriven quatre criteris per a qualsevol programa de residències amb voluntat social. El primer és el de condicions: si està remunerada i qui pot, per tant, participar-hi. El segon és el de temps: si l'estada permet passar de la impressió a la relació. El tercer és el de vincle: qui presenta l'artista al lloc i amb qui es troba. I el quart és el de rastre: què hi queda, dit sense inflar.

Un lloc molt representat és, paradoxalment, un lloc poc conegut. Les residències hi tenen sentit si serveixen per mirar-lo una altra vegada, no per confirmar el que ja se'n deia.