La teva cara no és una contrasenya: no es pot canviar. I a l'espai públic, cap cartell no és consentiment

A la Nit de l'Art de Santanyí vàrem fer una instal·lació amb projeccions, intel·ligència artificial i reconeixement facial: la imatge reaccionava a qui hi passava davant. Art d'interacció a l'espai públic d'un poble.

Una peça així és divertida de mirar i seriosa de plantejar, perquè el material amb què treballa no és la llum ni el so: és la cara de la gent que hi passa.

I una cara no és un pixel qualsevol. És una dada biomètrica, és a dir, una característica física que identifica una persona de manera única i que, a diferència d'una contrasenya, no es pot canviar. La normativa europea de protecció de dades la tracta com a categoria especial precisament per això.

El disseny social no pot fer servir aquesta tecnologia com si fos un efecte més. Ha de decidir, abans de projectar res, què passa amb la imatge de qui no ha demanat sortir-hi.

A l'espai públic ningú no pot consentir amb un cartell

El consentiment és el nucli del problema. En una sala, qui entra sap on entra. Al carrer, no: la gent hi passa perquè és el camí de casa seva.

Un cartell que avisa que hi ha càmeres no és consentiment, és informació. I encara que ho fos, plantejaria una situació injusta: per no participar-hi, la persona hauria de canviar el seu recorregut habitual.

Per això, en una instal·lació interactiva al carrer, la decisió tècnica correcta és la que redueix el problema d'arrel: processar la imatge en local i en temps real, no emmagatzemar res, no identificar ningú, no associar la cara a cap identitat ni conservar cap registre en acabar. La peça pot reaccionar a una presència sense saber de qui és.

Aquesta diferència —detectar que hi ha una cara enfront d'identificar de qui és— és tècnicament senzilla i èticament decisiva. La primera és una interacció; la segona és vigilància.

L'estètica del reconeixement facial ja significa alguna cosa

Hi ha un segon nivell, més subtil. El llenguatge visual del reconeixement facial —el rectangle que envolta la cara, els punts damunt els trets, l'etiqueta amb el percentatge— prové de la seguretat i la vigilància, i el públic l'ha après en aquell context.

Fer servir aquell llenguatge en una peça artística no és neutre: pot servir per fer visible una realitat quotidiana —som mirats constantment per sistemes automàtics— o pot banalitzar-la, convertint en joc de festa el mateix aparell que en altres contextos decideix qui passa una frontera.

La tradició del disseny especulatiu, tal com la varen formular Dunne i Raby, existeix justament per treballar aquesta ambigüitat: fer objectes que no proposen solucions sinó que obliguen a pensar les conseqüències d'una tecnologia. Una instal·lació pública pot fer aquesta feina si acompanya l'experiència amb prou context; si no, es queda en efecte.

Per al disseny social, el criteri és si la peça deixa la gent amb una pregunta o amb un entreteniment. Totes dues coses són legítimes; només una és el que es diu quan es presenta el projecte.

La tecnologia més interessant sol ser la que es fa entendre

Hi ha una manera de resoldre bona part d'aquestes tensions que sol funcionar: ensenyar el mecanisme.

Si al costat de la projecció s'explica què fa el sistema —que detecta formes, que no guarda res, que no sap qui ets— la peça passa de ser una caixa negra impressionant a ser una demostració comprensible. La gent hi juga igual i, a més, se'n va sabent una cosa que li serveix fora d'allí.

Això té conseqüències pràctiques al disseny: reservar espai per al text, escriure'l en llenguatge planer, preveure que algú demanarà com funciona i que ha de trobar resposta sense haver de cercar el tècnic. La transparència, aquí, no és una virtut abstracta: és una part del muntatge.

Hi ha una asimetria que convé nomenar: qui està davant la càmera no sap què fa el sistema, i qui l'ha programat sí. Aquesta diferència de coneixement és el que fa que parlar de consentiment sigui delicat en aquests contextos. Reduir-la és possible i costa poc: ensenyar en pantalla el que el sistema detecta, en directe, perquè la persona vegi exactament la matèria amb què s'està treballant. Quan es veu el mecanisme, la decisió de participar-hi passa a ser una decisió informada.

De tot plegat se'n deriven quatre criteris per a qualsevol projecte que capti imatge de persones a l'espai públic. El primer és el de mínim necessari: captar només el que fa falta per a la interacció i res més. El segon és el d'evanescència: si la dada no s'emmagatzema, el risc desapareix amb ella. El tercer és el d'alternativa: qui no vol participar-hi ha de poder passar sense fer-ho. I el quart és el d'explicació: el sistema s'ha de poder entendre en deu segons, dit amb paraules normals.

La intel·ligència artificial ha entrat als projectes culturals amb una facilitat que contrasta amb la seva delicadesa. El disseny social hi pot aportar una cosa útil: recordar que la cara d'algú és seva.