Fang que reacciona: l'artesania sempre ha estat tecnologia, només canvien les eines que hi entren

La instal·lació amb què vàrem guanyar el Premi Benet Mas de Ceràmica, a la Fira del Fang de Marratxí, combinava ceràmiques interactives, intel·ligència artificial i robòtica: peces de fang que reaccionaven.

La combinació sorprèn perquè arrossegam una separació heretada entre l'artesania i la tecnologia, com si fossin dos móns amb lògiques oposades: el lent contra el ràpid, la mà contra la màquina, la tradició contra la novetat.

Aquesta separació no és històrica, és recent i és ideològica. La ceràmica ha estat sempre una tecnologia: una manera de transformar matèria amb coneixement acumulat sobre temperatures, mescles i temps. El que canvia no és la naturalesa de l'ofici, sinó quines eines hi entren.

Per al disseny social, el punt interessant és un altre: què aporta cadascuna d'aquestes intel·ligències que l'altra no pot donar.

El material imposa una disciplina que el codi no té

Treballar amb fang obliga a acceptar condicions que no es negocien. El material té un temps d'assecatge, una contracció al forn, un percentatge de peces que es rompen. No hi ha desfer.

Aquesta irreversibilitat és exactament el contrari de la lògica digital, on tot és provisional i corregible. I és, precisament, el que fa valuosa la trobada: qui ha treballat amb matèria aprèn a decidir abans, perquè l'error costa; qui treballa amb codi s'acostuma a decidir mentre fa, perquè l'error no costa res.

Soetsu Yanagi va defensar que l'objecte artesanal té una qualitat que ve de l'ús i de la repetició, no de la intenció artística. Aquest saber acumulat no és nostàlgia: és informació tècnica que una simulació no conté.

En un projecte que uneix les dues coses, el risc habitual és que la tecnologia decori l'artesania —un llum dins un gerro— o que l'artesania decori la tecnologia —una carcassa de fang per a un aparell. Les peces que funcionen són les que no es poden separar: allà on el comportament interactiu només té sentit en aquell material i aquella forma.

Els oficis desapareixen quan no tenen on aplicar-se

Hi ha una raó pràctica per la qual això importa fora de l'àmbit artístic. Els oficis tradicionals no es perden perquè la gent els oblidi: es perden perquè deixen de tenir demanda i deixen de poder-se viure.

Les fires d'artesania sostenen una part d'aquesta activitat, però la sostenen sovint en clau de record: l'objecte típic, comprat per qui visita. Aquest circuit manté viu el gest i no sempre manté viva la seva capacitat de resoldre problemes actuals.

Introduir un ofici en un projecte contemporani —que interactua, que mesura, que respon— fa una cosa distinta: demostra que aquell saber continua sent aplicable. I obre mercats que no depenen del turisme.

El disseny social té aquí una feina concreta i poc glamurosa: fer de pont. Posar en contacte qui domina un material amb qui domina una tecnologia, i traduir entre dos llenguatges que rarament comparteixen vocabulari.

Un premi visibilitza, però no substitueix estructura

Convé mesurar bé què fa un reconeixement d'aquest tipus. Un premi dona visibilitat, valida una línia de treball davant tercers i, en el cas d'un certamen d'ofici, senyala una direcció al sector: allò també és ceràmica.

El que no fa és crear les condicions perquè aquella línia continuï. Els projectes que creuen artesania i tecnologia són cars en temps, exigeixen dues expertes distintes i no encaixen fàcilment ni a les convocatòries d'art ni a les d'innovació.

Per això, quan es parla d'aquestes experiències, val més no convertir-les en model replicable sense dir què han necessitat: accés a un taller, a un forn, a hores de prova i a la tolerància a fer peces que es rompen.

Hi ha també una asimetria econòmica que convé no amagar en aquests creuaments. El temps de l'artesà es paga per hores i el del programador també, però el valor que el mercat atribueix a cada capa és molt diferent, i el relat sol atribuir la innovació a la part tecnològica i l'ofici a la part manual. Quan es documenta un projecte així, dir qui ha fet què i quantes hores hi ha posat cadascú és una manera senzilla de corregir aquesta distorsió.

De tot plegat se'n deriven quatre criteris per a qualsevol projecte que creui ofici i tecnologia. El primer és el d'integració: si les dues capes es necessiten o només conviuen. El segon és el de respecte tècnic: si el material imposa les seves condicions i el projecte les accepta. El tercer és el de continuïtat: si l'experiència obre aplicacions per a l'ofici més enllà de la peça. I el quart és el de transparència de mitjans: dir què ha calgut per fer-ho.

El que anomenam artesania és tecnologia que ha durat segles. Val la pena tractar-la com a tal.