Una web de 2004 i la temptació d'esborrar-ho tot: redissenyar és saber què val la pena salvar

La Fundació Tutelar Demà acompanya persones amb discapacitat intel·lectual en l'exercici dels seus drets. Quan vàrem començar a treballar-hi, la seva web era de 2004. Vint-i-dos anys d'una entitat que assumeix tuteles, que gestiona voluntats i que ha de ser localitzable per famílies, jutjats i serveis socials, explicats amb una pàgina que el navegador d'un telèfon ja no sabia dibuixar.

La temptació davant d'un cas així és evident: esborrar i començar. És també la decisió que més sovint es pren sense examinar-la.

Redissenyar no és refer. Redissenyar és identificar què d'allò que hi ha continua sent vàlid —l'estructura d'informació, els continguts acumulats, la confiança d'un domini que fa dues dècades que és el mateix— i intervenir només allà on l'eina ha deixat de complir la seva funció. No és conservadorisme estètic ni és estalvi: és un criteri de projecte que obliga a justificar cada cosa que s'elimina.

El disseny social té aquí una posició pròpia, perquè treballa amb entitats que no poden permetre's refer les coses cada cinc anys. Per a una fundació tutelar, una web no és una campanya: és infraestructura. I la infraestructura es manté, no es renova per temporades.

El que caduca d'una web no és el seu aspecte

La web de 2004 no havia envellit perquè fos lletja. Havia envellit perquè el món al voltant seu havia canviat de forma: la meitat de les visites arriben ara des d'un telèfon, els cercadors penalitzen el que no s'hi adapta, i els lectors de pantalla —el programari amb què naveguen moltes persones cegues— no saben interpretar maquetacions pensades per a un monitor de sobretaula.

Això és el que caduca: la compatibilitat, l'accessibilitat, la velocitat, la capacitat de ser trobat. Tot allò que no es veu en una captura de pantalla.

Distingir-ho importa perquè ordena les prioritats. Si el problema fos l'aspecte, la solució seria una capa nova de gràfica. Com que el problema és funcional, la solució passa per l'estructura: què s'explica primer, com s'hi arriba des d'un cercador, si es pot llegir amb el dit i amb la veu. La imatge arriba després, i arriba condicionada.

En el cas de la Fundació, el contingut essencial es podia salvar gairebé sencer. El que calia reconstruir era el camí cap a ell. Aquesta és la diferència entre un redisseny i un projecte nou disfressat de redisseny.

L'accessibilitat ha deixat de ser una millora opcional

Durant anys, fer una web accessible es va vendre com un extra: una casella que s'afegia al pressupost si el client hi tenia sensibilitat. Aquell marc s'ha acabat. La Unió Europea va fixar el 2025 com la data a partir de la qual molts serveis digitals han de ser accessibles, i les pautes internacionals de contingut web fa temps que estableixen què significa exactament: contrast suficient, navegació amb teclat, text alternatiu a les imatges, formularis que es puguin entendre sense veure'ls.

Per a una entitat que treballa amb persones amb discapacitat intel·lectual, l'exigència és doble. No n'hi ha prou amb complir la norma tècnica: la llengua també ha de ser accessible. Frases curtes, una idea per paràgraf, res de terminologia jurídica sense traduir. La tutela és un terreny ple de paraules que la gent no entén quan més les necessita.

El disseny social entén l'accessibilitat com una qüestió de destinatari, no de conformitat. La pregunta no és si la web compleix, sinó qui queda fora si no ho fa. En una fundació tutelar, qui queda fora és exactament la persona per a qui existeix l'entitat.

Una web es manté, i mantenir-la també és projecte

El conveni que ens lliga amb la Fundació no acaba el dia que la web es publica: inclou el servidor i el manteniment durant tot l'any, de manera altruista. Ho dic perquè és la part menys visible i la que decideix si el projecte serveix per a alguna cosa.

Una entitat petita no té departament informàtic. Si el manteniment no està previst, el que passa és previsible: el gestor de continguts es queda sense actualitzar, els avisos de seguretat s'acumulen, algú toca una cosa, se'n rompen dues, i al cap de tres anys la web torna a ser un problema. Així és com una web de 2004 arriba a 2026: no per abandó, sinó perquè ningú no en va assumir la cura.

Preveure el manteniment és, doncs, part del disseny. Vol dir triar tecnologies que una persona no tècnica pugui sostenir, deixar la documentació escrita, i acordar qui respon quan alguna cosa falla. És menys lluït que la pàgina d'inici, i val molt més.

De tot això se'n desprenen quatre criteris aplicables a qualsevol encàrrec de redisseny. El primer és el de necessitat: què ha deixat de funcionar realment, més enllà de la sensació que «això ja està vell». El segon és el de destinatari: qui queda fora de l'eina actual i quines barreres concretes l'hi deixen. El tercer és el de conservació: què d'allò existent es pot mantenir, i quin cost té substituir-ho. I el quart és el de permanència: qui se n'ocuparà d'aquí a tres anys, i amb quins recursos.

Aplicar-los canvia el punt de partida d'un projecte. En comptes de preguntar com ha de ser la web nova, obliga a preguntar per què la vella ha deixat de servir. En el tercer sector, on cada euro invertit en comunicació és un euro que no va a l'activitat, aquesta pregunta no és una precaució metodològica: és la primera decisió honesta de tot el procés.