La imatge del qui pateix aconsegueix donatius al preu de reduir una persona a la seva carència

El Pla d'Ocupació de la Creu Roja acompanya persones en processos de formació i inserció laboral. Els vídeos que en vàrem fer mostren aquests itineraris: què s'hi aprèn, com és un taller per dins, qui hi ensenya i qui hi participa. Un d'ells segueix una formació d'electricitat.

Rodar una cosa així planteja, abans que cap qüestió tècnica, una decisió: com apareix la gent que hi surt. I aquesta decisió té dues tradicions enfrontades al darrere.

La primera és la que va dominar la comunicació solidària durant dècades: la imatge del qui pateix, enquadrada perquè produeixi compassió. La segona, que el sector ha anat adoptant, considera que aquesta imatge obté donatius al preu de reduir una persona a la seva carència.

La representació, en disseny social, no és un estil de fotografia. És la decisió sobre quin lloc ocupa qui apareix: si és subjecte d'una història pròpia o objecte d'una campanya aliena.

La imatge de la carència funciona, i aquest és el problema

Cal reconèixer per què aquell codi va durar tant: perquè és eficaç a curt termini. La misèria explícita mou emocions immediates i millora els resultats d'una crida puntual.

El cost apareix després i el paga qui hi surt. Una persona representada sempre com a necessitada queda fixada en aquell paper davant la seva comunitat, la seva família i ella mateixa. Les ONG de desenvolupament varen ser les primeres a formalitzar-ho: fa dècades que existeixen codis de conducta sobre l'ús d'imatges que demanen mostrar les persones com a protagonistes, evitar situacions que en soscavin la dignitat i informar del context sense exageració. No són recomanacions estètiques, són condicions de respecte.

En el terreny laboral la qüestió es fa més punyent, perquè el que està en joc és la contractació. Si un vídeo insisteix en la vulnerabilitat de qui es forma, està afegint un estigma a algú que demà ha de presentar-se davant una empresa. Si mostra competència —les mans fent, l'eina, el resultat— està construint el contrari.

El disseny social pren aquí partit sense ambigüitat: l'objectiu no és commoure l'espectador, és millorar la posició de qui apareix.

La càmera reparteix poder, i el repartiment es decideix abans de rodar

Hi ha una sèrie de decisions que semblen tècniques i són polítiques.

Qui parla i qui és parlat. Si les persones expliquen el seu propi itinerari o si ho fa una veu en off que les descriu en tercera persona. L'altura de la càmera: mirar cap avall converteix el subjecte en objecte d'observació; mirar a l'altura dels ulls el situa com a interlocutor. El pla: un rostre en primer pla sense context el redueix a emoció; un pla que inclou l'entorn i l'activitat mostra què fa.

I el consentiment, que sol tractar-se com un tràmit i hauria de ser una conversa. Consentir no és firmar un paper abans de rodar: és saber on es veurà allò, durant quant de temps, i poder-se'n desdir. Amb persones en situació administrativa o laboral fràgil, aquesta asimetria és real i no es resol amb un formulari.

Preveure-ho forma part del disseny del projecte, igual que la llum o el so. Un rodatge que no ho preveu no és neutre: simplement ha decidit no mirar-s'ho.

Ensenyar l'ofici explica el programa millor que qualsevol testimoni

L'opció més pràctica sol ser també la més respectuosa: filmar el que es fa. Un taller d'electricitat té gestos, eines, materials i seqüència. Mostrar-los explica què és el programa amb una precisió que cap declaració no aconsegueix, i converteix qui hi participa en algú que sap fer una cosa.

Té un avantatge afegit gens menor: serveix a més públics alhora. A qui es planteja apuntar-s'hi, perquè veu de què va abans d'entrar. A les empreses, perquè comproven què s'hi aprèn. A l'administració que finança, perquè veu el programa en funcionament. Un mateix material, tres lectures, cap d'elles basada en la pena.

Convé afegir-hi una qüestió d'ús que sol decidir-se malament: on es publica i durant quant de temps. Una peça feta per a una jornada acaba sovint a les xarxes de l'entitat durant anys, i la persona que hi surt ja no hi treballa, ha canviat de situació o simplement no vol continuar sent la cara d'un programa d'ocupació. Fixar una data de retirada en el moment de gravar, i complir-la, costa poc i evita que una col·laboració generosa es converteixi en una etiqueta permanent.

De tot plegat se'n deriven quatre criteris per a qualsevol peça audiovisual d'una entitat social. El primer és el de subjecte: si la persona explica la seva història o algú l'explica per ella. El segon és el de competència: si el que es mostra és el que sap fer o el que li manca. El tercer és el de consentiment informat: si sap on anirà la imatge i pot revocar-ho. I el quart és el de durada: una imatge circula anys, i el context en què es va gravar no torna.

Qui dissenya comunicació per al tercer sector decideix, cada vegada, com serà mirada una persona. És la part de l'ofici que no admet delegació.