Quaranta anys de revista i una sola persona que maqueta: una bona retícula regala temps a qui ve després

L'Estel és una revista amb quaranta anys d'història. Redissenyar-la va voler dir revisar les retícules, refer la línia editorial i acompanyar-ne set números: no un canvi de portada, sinó un sistema nou que havia de funcionar cada mes, amb els mateixos recursos i amb la mateixa gent.

Aquesta és la circumstància habitual de les publicacions que sostenen la vida cultural d'un territori. No tenen departament de disseny. Tenen una persona que maqueta, un calendari que no perdona i un fons de lectors fidels que noten qualsevol canvi.

La retícula és la resposta professional a aquesta circumstància. No és una quadrícula decorativa ni una manera d'alinear coses; és un sistema de decisions preses una sola vegada perquè no s'hagin de tornar a prendre cada mes. Qui la defineix bé regala temps a qui vindrà després.

En disseny social, aquesta economia importa: cada hora que una entitat dedica a resoldre com col·locar un titular és una hora que no dedica al contingut.

Un sistema val més que una plantilla bonica

La distinció entre sistema i plantilla és la clau de tot redisseny editorial.

Una plantilla resol una pàgina concreta. Un sistema resol les pàgines que encara no existeixen: l'article que serà el doble de llarg, la fotografia que arribarà en vertical quan totes les altres són horitzontals, el número especial que durà el doble de publicitat.

Josef Müller-Brockmann va formular el principi amb claredat: la retícula és un instrument per ordenar la informació que allibera el dissenyador de decisions arbitràries. Vignelli hi va afegir la conseqüència pràctica: un sistema ben fet és el que permet que altres el facin servir sense trair-lo.

Per a una revista mensual això es tradueix en coses molt concretes. Quantes columnes hi ha i quines combinacions es permeten. Quantes mides de titular existeixen i quan es fa servir cadascuna. Què passa amb una foto que no té la proporció prevista. Com es marca una entrevista perquè es distingeixi d'un reportatge sense inventar-se res cada vegada.

Un sistema amb poques peces i regles clares aguanta anys. Un sistema amb moltes excepcions dura fins que se'n va qui el va dissenyar.

La llegibilitat no és una preferència, és una condició d'accés

En una revista, la decisió tipogràfica té conseqüències socials directes.

El cos de lletra, l'interlineat, la longitud de la línia i el contrast determinen qui pot llegir còmodament. Una publicació amb lectors de totes les edats no es pot permetre les línies llarguíssimes ni els grisos elegants sobre blanc: cada punt de contrast que es perd per gust estètic exclou algú.

Hi ha una regla d'ofici que continua sent útil: una columna de text es llegeix millor quan té entre cinquanta i setanta caràcters per línia. Per sota, el text es fragmenta; per damunt, l'ull perd el retorn de línia. No és una llei, és una constatació acumulada.

I hi ha la jerarquia, que és el que permet llegir sense llegir-ho tot: titulars, entradetes, destacats i peus han de dir, només amb la seva forma, quin paper fan. Un lector ha de poder recórrer una pàgina en deu segons i saber de què va. Aquesta és una funció democràtica del disseny: reparteix el temps de qui llegeix.

En una revista en català, la tipografia carrega a més una responsabilitat lingüística. Ha de resoldre bé la ela geminada, els accents oberts, els apòstrofs; i el redactat ha de mantenir el registre propi sense caure en l'artifici. La forma també sosté la llengua.

Acompanyar set números val més que lliurar un manual

Hi ha una part del redisseny editorial que decideix si funciona i que no apareix mai al pressupost: els primers números.

Un sistema nou sempre topa amb la realitat en la segona o tercera entrega. Arriba el text que no cap, la secció que ningú no havia previst, la publicitat que trenca la doble pàgina. Si en aquell moment no hi ha ningú per resoldre-ho amb criteri, la redacció improvisa, i cada improvisació esdevé precedent.

Acompanyar diversos números seguits permet ajustar el sistema amb casos reals en comptes de suposats, i sobretot permet transferir-lo: qui maqueta aprèn per què les coses són com són, no només com són. Al final d'aquest procés, el disseny ja no depèn del dissenyador. Aquest és l'objectiu.

De tot plegat se'n deriven quatre criteris per a qualsevol redisseny editorial. El primer és el de sostenibilitat: el sistema l'ha de poder mantenir qui hi ha, amb el temps que té. El segon és el de llegibilitat: cap decisió estètica no pot restar accés a cap lector. El tercer és el d'excepció: cada cas especial previst estalvia una improvisació futura. I el quart és el de transferència: el projecte no acaba en el lliurament, acaba quan la redacció se'n surt tota sola.

Una publicació local és una infraestructura cultural modesta i persistent. El disseny social hi treballa no per fer-la moderna, sinó per fer-la sostenible.