Els rètols també decideixen quina llengua sobreviu

Tota llengua té dos cossos. Un que se sent i un que es veu. El primer depèn de qui parla; el segon, en bona part, de qui dissenya.

El paisatge lingüístic és el conjunt de llengua escrita visible en un espai: rètols, senyals, menús, formularis, pantalles. Rodrigue Landry i Richard Bourhis van proposar que aquesta llengua visible fa dues feines alhora: informa i, sense dir-ho, comunica quina llengua té vitalitat en aquell lloc.

Conve definir-ho amb precisió. El paisatge lingüístic no és una qüestió de correcció ortogràfica, ni és una campanya de promoció de la llengua; és el resultat acumulat de milers de decisions de projecte preses una per una, gairebé sempre sense consciència que ho són.

Aquesta és la part que interessa el disseny social. Cap dissenyador decideix el futur d'una llengua. Però cada rètol i cada interfície decideix si aquella llengua hi és, i la suma d'aquestes decisions sí que té conseqüències.

Una llengua desapareix del paisatge abans de desaparèixer de la conversa

Les dades de les Illes ajuden a situar la magnitud. Entre les enquestes d'usos lingüístics de 2014 i de 2022, la proporció de joves balears que parlen habitualment en català amb els amics es va reduir a menys de la meitat. Els investigadors ho atribueixen sobretot a un mecanisme senzill: quan un grup és lingüísticament divers, la conversa es resol en castellà.

Aquest mecanisme té un equivalent visual. Quan un rètol ha de servir residents i visitants, també es resol per defecte, i el defecte poques vegades és la llengua del lloc.

La normativa hi posa un marc, però no el resol. La llei de normalització lingüística balear, aprovada el 1986, va establir el català com a llengua pròpia i va ordenar la toponímia; quaranta anys després, el balanç que en fan els juristes és d'avenços i retrocessos alternats. La llei fixa mínims. El que hi ha per damunt del mínim ho decideix el projecte.

Gal·les ofereix un contrast útil perquè hi ha convertit la senyalització en política explícita. Els rètols bilingües s'hi van generalitzar a partir d'una recomanació dels anys setanta, i una mesura posterior va establir que en tota senyalització nova el gal·lès s'ha de llegir primer. No és una qüestió d'espai ni d'estètica: l'ordre de lectura és jerarquia, i la jerarquia és un dels pocs instruments que el disseny controla del tot.

A les Terres Altes d'Escòcia passa una cosa semblant amb el gaèlic, fins al punt que un senyal de carretera bilingüe ha entrat en una col·lecció museística com a document d'un canvi d'actitud.

Pens que aquesta és la lliçó més aprofitable per a qui treballa a les Illes. Un rètol no declara res; fa que una llengua sigui part de l'experiència quotidiana d'un carrer, o que no ho sigui. El disseny social hauria de tractar aquesta decisió amb la seriositat amb què tracta l'accessibilitat.

La disponibilitat d'una llengua es juga dins la tipografia

Hi ha una capa anterior al rètol i és estrictament tècnica: si els caràcters d'una llengua existeixen, si són accessibles i si es veuen bé.

El català en té un cas de manual. La ela geminada, amb el seu punt volat, arrossega problemes que Softcatalà porta anys documentant: teclats que no ofereixen el caràcter en un lloc raonable, correctors que trenquen la paraula pel punt, dues codificacions Unicode que conviuen sense ser equivalents i, sobretot, tipografies que dibuixen el punt descentrat o amb proporcions que no encaixen amb la resta de l'ull.

Res d'això és anecdòtic. Un caràcter que es veu malament es deixa d'escriure, i una grafia que es deixa d'escriure acaba desapareixent de la llengua escrita.

El te reo māori ha viscut el mateix amb els macrons, els signes que marquen la vocal llarga i que canvien el significat d'una paraula. Els dissenyadors de Nova Zelanda han hagut de fer llistes de tipografies que els dibuixen correctament, perquè moltes de les més usades els col·loquen malament o no els tenen.

L'exemple més complet ve de les llengües indígenes nord-americanes. Typotheque ha desenvolupat famílies tipogràfiques per al sil·labari cherokee i per a l'escriptura osage amb dissenyadors de les mateixes nacions —Chris Skillern i Jessica Harjo, amb Kevin King a la part tècnica—, i el projecte no es va limitar a dibuixar lletres: va anar a cercar on eren les barreres, des dels caràcters que faltaven fins al comportament dels sistemes operatius.

Aquesta manera de treballar és disseny social en estat pur. No parteix d'una identitat que s'ha de celebrar, sinó d'una infraestructura que no existeix i que algú ha de construir.

La llengua d'un projecte es decideix abans que la forma

En la pràctica professional, la llengua sol arribar tard: quan la maqueta ja està tancada i només falta col·locar-hi el text. Arribar tard vol dir arribar sense marge.

Hauria d'arribar al principi, com a condició. Quantes llengües conviuran a la peça, en quin ordre es llegiran, si la tipografia triada les escriu totes bé i si el sistema aguantarà quan el text creixi en la traducció. Són preguntes de projecte, no de convicció, i és aquí on el disseny social es distingeix de la declaració d'intencions.

D'aquí se'n poden derivar quatre criteris. El primer és el de disponibilitat: comprovar que la tipografia conté i dibuixa correctament tots els caràcters de les llengües previstes, abans de triar-la. El segon és el de jerarquia: decidir conscientment quina llengua es llegeix primer, perquè si no es decideix, es decideix igualment. El tercer és el de destinatari: distingir què necessita qui viu al lloc i què necessita qui hi passa uns dies, sense que el segon esborri el primer. El quart és el de manteniment: un sistema bilingüe mal resolt es degrada rètol a rètol fins a quedar en una sola llengua.

A les Illes, on el paisatge comercial es renova amb la rapidesa que imposa el turisme, aquests criteris no són ornamentals. Cada local que canvia de mans és una decisió lingüística encoberta.

El disseny social no té l'encàrrec de salvar cap llengua. Té una responsabilitat més modesta i més exigible: no ser el motiu pel qual desapareix del paisatge. Rètols que la contenen. Tipografies que l'escriuen bé. Interfícies que l'ofereixen sense fer-la costosa de triar.