Si et perds a l'hospital, no és culpa teva: és d'un rètol mal pensat

Tot edifici públic emet informació, tant si algú s'ha ocupat de dissenyar-la com si no. Les portes, els passadissos, els cartells afegits amb el temps i els papers enganxats amb cinta formen un missatge continu sobre on és cada cosa. Quan aquest missatge no s'ha projectat, el projecta l'atzar.

La definició convé fixar-la abans dels exemples. La senyalística no és retolació, ni és decoració; és el sistema de decisions que permet a una persona que no coneix un edifici entrar-hi, arribar on va i tornar a sortir sense haver de demanar ajuda.

Les tres paraules importants d'aquesta frase són sistema, desconeguda i ajuda. Un rètol aïllat resol un punt. Un sistema resol un recorregut. I la diferència entre l'un i l'altre no la nota qui ja sap el camí: la nota qui hi va per primera vegada. Per al disseny social, aquesta persona és el destinatari real del projecte.

Un sistema es reconeix perquè sobreviu als seus autors

L'exemple canònic continua sent el metro de Nova York. Massimo Vignelli i Bob Noorda, des d'Unimark, hi van dedicar anys de feina abans d'entregar, el 1970, un manual d'estàndards gràfics per a l'autoritat de transports.

El que van projectar no van ser cartells. Van projectar una gramàtica: panells modulars d'una mida constant, tres tipus de senyal —informació, direcció i identificació d'estació—, regles d'espaiat i de partició de línia, i una posició fixa per a cada element dins el plafó. El sistema va admetre canvis de fons sense trencar-se, va passar del negre sobre blanc al blanc sobre negre pocs anys després i va incorporar Helvetica com a tipografia oficial el 1989.

El cas també serveix per a l'altra meitat de l'argument. El plànol geomètric que Vignelli va dibuixar per al mateix metro va ser molt discutit: allunyava les estacions de la seva posició real i prescindia dels carrers. El 1978, una sessió pública a la Cooper Union va enfrontar els seus defensors amb els partidaris d'un plànol geogràfic, i l'any següent el plànol de Vignelli va ser substituït.

El sistema de senyals va quedar. El plànol, no. La distinció val la pena de retenir per al disseny social: allò que orienta dins l'edifici i allò que representa la xarxa des de fora són dues peces distintes, amb obligacions distintes. El manual, per cert, es va donar per perdut fins que va aparèixer, ja entrat aquest segle, dins un soterrani d'estudi, i es va reeditar per subscripció popular.

Perdre's dins un hospital té un cost comptabilitzable

L'argument que la senyalística és una qüestió de confort desapareix quan es miren les xifres d'un hospital.

Una enquesta recent al personal sanitari dels Estats Units va estimar que cada treballador dedica prop de mitja hora setmanal a orientar gent que no troba el camí. Traslladat al conjunt del sistema, equival a l'equivalent de desenes de milers de llocs de feina a temps complet dedicats a indicar on és una consulta. Prop de la meitat del personal enquestat havia rebut mal tracte de persones perdudes i nervioses.

El que la gent no troba, a més, no són serveis complexos: són els banys, els ascensors, la cafeteria i la sortida. Coses que un projecte de senyalística sol considerar secundàries i que resulten ser les més cercades.

Els efectes es propaguen fora de l'edifici. Qui arriba tard perd la cita, i la cita perduda torna a la llista d'espera. A Irlanda, el departament de salut va reescriure les cartes de convocatòria als pacients: llenguatge senzill, una acció clara i una disculpa explícita per l'espera. Una part considerable dels qui mai no havien contestat van contestar. No es va tocar cap rètol; només es va fer comprensible la informació prèvia. El disseny social hauria de comptar aquesta feina com a part del mateix sistema d'orientació.

Qui es perd primer és qui menys recursos té

Aquí és on el disseny social entra en escena, perquè el fet de perdre's no es reparteix de manera uniforme.

Es perd abans qui no domina la llengua del cartell. Qui hi veu poc. Qui té una discapacitat cognitiva, o una demència incipient, o senzillament vuitanta anys i pressa. Qui no ha trepitjat mai un hospital gran. Qui no du telèfon amb dades per obrir un mapa. Els manuals d'accessibilitat de senyalística ho tradueixen en decisions concretes: contrast alt entre text i fons, cos de lletra proporcional a la distància de lectura, pictograma sempre a l'esquerra del text, informació tàctil col·locada dins l'alçada que una mà pot resseguir sense esforç.

A l'Estat s'hi ha afegit una capa més recent, la de l'accessibilitat cognitiva. Un centre de salut d'Extremadura va estrenar el 2024 una senyalització feta amb pictogrames, colors per zones i textos en lectura fàcil, amb la intenció declarada d'assajar-hi un sistema comú per a la resta de centres. El detall rellevant és que la validació la fan persones amb discapacitat intel·lectual, no els redactors.

Deman sovint, davant un encàrrec de senyalística, qui hi haurà d'arribar en el pitjor dia de la seva vida. La resposta ordena el projecte millor que qualsevol criteri formal.

D'aquí se'n deriven quatre criteris aplicables abans de dibuixar cap rètol. El primer és el de continuïtat: si la informació acompanya tot el recorregut o desapareix a la primera bifurcació. El segon és el de comprensió: si el nom que hi figura és el que fa servir la gent o el de l'organigrama intern. El tercer és el de redundància: si el mateix missatge arriba per més d'un canal —forma, color, paraula, símbol, tacte—, de manera que la pèrdua d'un no deixi ningú aturat. El quart és el de manteniment: qui posarà el rètol nou quan es traslladi un servei, i amb quines regles.

Un edifici públic mal senyalitzat continua sent accessible sobre el paper i deixa de ser-ho a la pràctica. El disseny social, en aquest terreny, no proposa res espectacular: proposa que arribar-hi no depengui de saber-hi arribar.