Si no ho pots llegir, no hi tens dret: la lletra petita també exclou

Tot text publicat conté una decisió sobre qui el podrà llegir. Rarament es formula d'aquesta manera. Es formula com una decisió de composició: aquest cos, aquesta família, aquesta amplada de columna, aquest gris de pàgina. El resultat, però, és el mateix. Hi ha persones que hi entren i persones que en queden fora.

La llegibilitat és el nom d'aquesta frontera.

Conve definir-la amb precisió. No és bellesa tipogràfica, que és una qualitat de la forma; ni és simplicitat de llenguatge, que és una qualitat del text. La llegibilitat és la condició material que permet que una persona concreta, amb la vista i la competència lectora que té, obtingui la informació que un document conté.

És, per tant, una propietat de la relació entre el text i el lector, no una virtut interna de la lletra. I d'això se'n deriva la conseqüència que interessa al disseny social: un text que no es pot llegir no és un text mal resolt. És una barrera d'accés.

El contrast i el cos no són preferències del dissenyador

Hi ha una part de la llegibilitat que no admet discussió estilística perquè no depèn del gust, sinó de la fisiologia de la visió.

Les pautes internacionals d'accessibilitat web fixen una relació mínima de contrast entre el text i el fons per al text corrent, i demanen que la composició no es trenqui quan el lector amplia l'interlineat, l'interlletratge o l'espai entre paraules des del seu navegador. Les guies de lletra clara per a persones amb baixa visió recomanen cossos generosos, papers mats sense brillantor i combinacions de fort contrast, i desaconsellen les trames darrere del text.

Aquests valors són llindars, no propostes. Per davall d'ells, el text deixa de funcionar per a una part identificable de la població.

El disseny social no discuteix aquests llindars: hi projecta a sobre. La diferència entre una peça gràfica que els respecta i una que els ignora no és una diferència de qualitat professional. És la diferència entre una persona amb presbícia que pot llegir el prospecte del seu medicament i una que ha de demanar ajuda per fer-ho.

El gris clar sobre blanc i el cos petit continuen sent recursos habituals. Se sostenen sobre una idea implícita: que el lector model té vint-i-cinc anys i bona llum. Un projecte de disseny social hauria de partir del supòsit contrari.

Cap tipografia no resol per si sola una dificultat de lectura

L'exemple més il·lustratiu de com les bones intencions poden substituir l'evidència són les tipografies dites per a dislèxia.

La proposta és seductora: lletres amb la base engreixada, formes asimètriques que impedeixen confondre la b amb la d, i la promesa que canviar la font millora la lectura de les persones dislèxiques. La recerca disponible no ho ha confirmat. Els estudis publicats sobre OpenDyslexic i sobre Dyslexie no van trobar millores en velocitat ni en precisió lectora, i l'Associació Internacional de Dislèxia manté que aquestes famílies no tenen l'efecte que se'ls atribueix i que no haurien de desplaçar recursos cap a intervencions sense suport empíric.

Això no les converteix en un frau, sinó en una hipòtesi que no s'ha verificat. La conclusió professional és més sòbria del que el màrqueting suggereix: allò que millora la lectura de gairebé tothom —cossos còmodes, línies no massa llargues, espaiat generós, contrast alt— també millora la de les persones amb dislèxia.

El contrast amb un altre projecte tipogràfic és aclaridor. Braille Neue, del dissenyador japonès Kosuke Takahashi, superposa els punts del braille sobre les lletres llatines i japoneses, de manera que un mateix senyal es pot llegir amb els dits i amb la vista. S'ha assajat a la seu del districte de Shibuya i al centre Panasonic de Tòquio.

Braille Neue no promet curar res. Afegeix un canal on abans n'hi havia dos de separats, i converteix el braille en una cosa visible per a qui no el necessita. Aquesta diferència —entre prometre una millora cognitiva i afegir una via d'accés comprovable— és exactament el marge on treballa el disseny social.

Un document públic es pot escriure perquè s'entengui

La llegibilitat no s'acaba a la forma de la lletra. Continua a l'estructura del text.

El moviment de lectura fàcil ho ha convertit en mètode. Inclusion Europe va establir fa més de quinze anys unes pautes europees per elaborar informació fàcil de llegir, adreçades en primer terme a persones amb discapacitat intel·lectual. L'any 2018 es va aprovar a l'Estat espanyol la primera norma tècnica del món sobre lectura fàcil, i el 2022 la Comissió Europea va publicar el pilar europeu de drets socials en aquest format. A Catalunya, l'Associació Lectura Fàcil treballa des de fa dues dècades amb biblioteques i clubs de lectura.

El mètode és exigent: frases curtes, una idea per línia, ordre directe, vocabulari corrent, imatges que sostenen el text i validació amb lectors reals abans de publicar.

Aquesta darrera condició és la que més sovint es descuida, i és la que separa la lectura fàcil del disseny social decoratiu. Un document validat només per l'equip que l'ha escrit és una suposició, no un servei.

A les Illes, on la població envelleix, on l'administració s'adreça als ciutadans en dues llengües i on una part significativa dels residents no té cap de les dues com a primera, la comprensibilitat d'un imprès municipal no és una millora opcional. És la condició perquè un dret es pugui exercir.

Un projecte gràfic pot avaluar-se amb quatre criteris abans d'anar a impremta. El de llindar: si compleix les condicions mínimes de contrast, cos i espaiat, o si les ha sacrificat a una idea formal. El de destinatari: qui és la persona amb més dificultat que haurà de llegir aquesta peça, i si s'ha dissenyat pensant en ella. El d'evidència: si les solucions d'accessibilitat que s'hi apliquen estan verificades o només són versemblants. I el de verificació: si algú del públic real ho ha llegit abans de publicar-ho.

Decidir la mida d'una lletra és decidir a quina distància es pot llegir, i per tant qui la llegirà. Formulat així, deixa de ser una decisió d'estil. El disseny social entén la tipografia com una infraestructura d'accés, i les infraestructures d'accés es jutgen per qui hi pot entrar.