El refugi d'IKEA va guanyar el premi al disseny de l'any. Després el van haver de retirar

Una emergència no suspèn el projecte: en canvia les condicions. Desapareix el termini, desapareix el pressupost previsible i desapareix la possibilitat d'assajar. El que no desapareix és la responsabilitat sobre allò que es posa al món, i aquesta responsabilitat s'endureix precisament quan ningú no té temps de discutir-la.

Cal definir de què parlam. El disseny d'emergència no és ajuda humanitària improvisada, que respon a la urgència amb el que hi ha a mà i sense mètode; ni és disseny espectacle, que aprofita la catàstrofe com a escenari d'un prototip. És la projectació d'objectes, espais, serveis i informació sota restriccions extremes de temps i de recursos, amb la condició afegida que el resultat ha de poder mantenir-se quan l'atenció pública s'hagi retirat.

Aquesta darrera clàusula és la que separa una disciplina d'un gest. I és la que el disseny social hauria de defensar amb més fermesa, perquè és la que menys es compleix.

L'allotjament d'emergència es jutja per l'ús, no pel prototip

El cas més documentat de la darrera dècada és el refugi desmuntable promogut per la fundació d'una gran cadena de mobiliari juntament amb l'agència de refugiats de les Nacions Unides.

El projecte tenia tots els atributs del bon disseny: panells lleugers, muntatge sense eines, placa solar, transport pla. Va guanyar el premi al disseny de l'any del Design Museum de Londres el 2016. Poc després van sortir a la llum els problemes d'ús: un risc d'incendi que va deixar milers d'unitats aturades, ventilació insuficient, portes estretes amb graó que impedien el pas d'una cadira de rodes, temps de muntatge molt superior al previst. Zuric va renunciar a desplegar les unitats que havia comprat. El model es va haver de redissenyar.

Val la pena llegir aquest episodi sense sarcasme. L'equip va corregir el que va detectar, i corregir és el que ha de passar. El que resulta instructiu és l'ordre: primer el premi, després la comprovació. Un procés de disseny social hauria d'invertir aquesta seqüència, i considerar que un allotjament d'emergència no està acabat fins que no ha passat un estiu, un hivern i una revisió feta per qui hi viu.

David Stairs, que va treballar anys a l'Àfrica oriental, ho havia advertit a propòsit de les exposicions de disseny humanitari: el dissenyador que projecta des de lluny tendeix a resoldre el problema que s'imagina, no el que existeix.

La resposta útil sol fer-se amb el material que ja hi ha

Hi ha una tradició oposada, i té un nom reconegut.

Shigeru Ban va començar a treballar amb tubs de cartó a principis dels anys noranta i els va portar a zones de catàstrofe. Per als camps de refugiats oberts arran del genocidi de Ruanda, va dissenyar una estructura de tubs pensada per aprofitar la lona de plàstic que l'agència de refugiats ja repartia a cada família, en lloc d'introduir un material nou al campament. Després del terratrèmol de Kobe va construir habitatges provisionals amb tubs de cartó i caixes de beguda plenes de sorra com a fonament.

El projecte més revelador, però, és el més senzill. Arran del terratrèmol i el tsunami del 2011, Ban va desplegar a desenes de centres d'evacuació de set prefectures un sistema de separadors fet de tubs de cartó i cortines de tela, per donar a cada família un espai propi dins un pavelló esportiu. Va repetir la solució en inundacions posteriors.

Un separador de cartó no és una innovació tècnica. És el reconeixement que la intimitat és una necessitat material i no un luxe posterior, i que ningú no l'havia comptabilitzada. Aquesta és la mena d'observació que el disseny social pot aportar a una emergència: no un objecte espectacular, sinó una necessitat que el protocol havia passat per alt.

La resposta ciutadana també és disseny, i també necessita manteniment

La riuada de València de l'octubre del 2024 va mostrar la versió contemporània d'aquest fenomen.

En pocs dies van aparèixer plataformes fetes per particulars per posar en contacte necessitats i voluntaris: mapes de peticions geolocalitzades, directoris amb un indicador de densitat de voluntaris per municipi, registres de vehicles desapareguts. Una d'aquestes eines va optar per associar cada necessitat a una ubicació i no a una identitat, per protegir la privacitat de qui demanava ajuda: una decisió de disseny d'informació amb conseqüències directes sobre la dignitat de les persones.

En paral·lel, la comunitat cartogràfica lliure va organitzar la revisió del carrerer i de les vies de desenes de municipis afectats amb imatges de satèl·lit i etiquetatge de danys. I la comunitat gràfica va reaccionar amb una convocatòria solidària impulsada des d'una revista de disseny i, mesos després, amb una exposició que reunia més de cinquanta professionals del disseny i la il·lustració.

Cadascuna d'aquestes respostes és legítima, però no totes tenen la mateixa vida útil. Un cartell solidari s'exhaureix amb la campanya; una base de dades de necessitats requereix algú que la depuri, la tanqui i esborri el que ja no toca conservar. Deman qui assumeix aquesta segona feina, perquè és on el disseny social sol quedar-se sense pressupost.

A les Illes, la torrentada que el 2018 va matar tretze persones a la comarca de Llevant va deixar la mateixa lliçó que els experts repeteixen des de fa anys: bona part del dany no venia de la pluja, sinó d'haver ocupat i canalitzat el llit del torrent. Cap resposta d'emergència, per ben dissenyada que sigui, no compensa una decisió territorial presa dècades abans.

D'aquí se'n deriven quatre criteris de disseny social aplicables a qualsevol encàrrec fet sota emergència. El d'urgència: qui ha decidit que això és el més urgent, i amb quina informació. El de destinatari: si les persones afectades han pogut dir res sobre la solució abans que es fabriqui. El de manteniment: qui la sostindrà d'aquí a sis mesos, i amb quins recursos. I el de reversibilitat: si allò que s'instal·la es podrà retirar, adaptar o substituir sense generar un problema nou.

L'emergència concentra atenció, doblers i permisos com cap altra circumstància. Per això és el moment en què el disseny social té més capacitat d'incidir i més risc de convertir-se en decorat. La prova no és la fotografia del primer dia. És què queda dret l'any següent, i qui se'n cuida.