L'usaràs un minut. Durarà segles. Qui ha dissenyat això?

Cap altre objecte del disseny industrial té una vida útil tan curta ni una vida posterior tan llarga. Un envàs compleix la seva funció principal en el trajecte del lineal a la cuina, i sovint es descarta en el mateix moment en què el producte s'obre. El material que el forma continua existint durant dècades o segles dins un sistema que no el va demanar.

Aquesta desproporció no és una fatalitat física. És el resultat d'una sèrie de decisions de projecte preses per persones concretes.

Val la pena definir l'objecte amb exactitud. Un envàs no és un accessori del producte, ni és un suport publicitari amb funció de protecció; és un objecte amb dues vides desiguals, una de comercial i molt breu i una altra de material i molt llarga, i el disseny només acostuma a projectar la primera.

El disseny social entra per aquesta escletxa: proposa que la segona vida entri al plec de condicions.

Europa genera més envàs del que és capaç d'absorbir

Les xifres europees permeten mesurar l'escala del problema sense retòrica.

L'any 2023 la Unió Europea va generar prop de vuitanta milions de tones de residus d'envasos, l'equivalent a gairebé cent vuitanta quilos per habitant. La major part és paper i cartó; el plàstic n'és aproximadament una cinquena part. La quantitat per persona havia arribat al seu màxim el 2021 i des d'aleshores baixa lleugerament, però continua per damunt de la d'una dècada enrere.

El conjunt es recicla en prop de dos terços. La dada sona raonable fins que se separa per materials: el plàstic no arriba ni a la meitat.

A escala mundial el contrast és més sever. L'OCDE va estimar que només al voltant de nou de cada cent quilos de residu plàstic acaben efectivament reciclats. Michael Braungart i William McDonough ja havien advertit que bona part del que anomenam reciclatge és en realitat una degradació successiva del material, que retarda el residu sense evitar-lo.

Per a un projecte de disseny social, la conclusió operativa és directa: el símbol del triangle imprès damunt un envàs descriu una possibilitat tècnica, no un destí.

La norma europea ha traslladat la decisió al taulell del dissenyador

Fins fa poc, la responsabilitat sobre el residu d'envàs es repartia entre el consumidor i el sistema municipal de recollida. El reglament europeu d'envasos i residus d'envasos, en vigor des del 2025, la desplaça cap amunt.

El contingut afecta directament la taula de treball. Tots els envasos hauran de ser reciclables segons criteris de disseny definits; s'estableixen objectius de reutilització per a begudes, alimentació i transport; es prohibeixen certs plàstics d'un sol ús i determinats embolcalls de fruita i verdura fresca; i es limita l'espai buit dins els envasos agrupats, amb prohibició expressa dels fons falsos i dels envasos que aparenten contenir més del que contenen.

Aquest darrer punt mereix atenció perquè no és tècnic, sinó ètic. L'envàs sobredimensionat és una decisió gràfica i estructural presa per ocupar més lineal i suggerir més quantitat. Convertir-la en infracció és reconèixer que era una decisió, i que algú la prenia.

El disseny social pot llegir aquesta norma de dues maneres: com una llista de restriccions a complir amb el mínim esforç, o com la formalització d'un criteri que la professió hauria pogut aplicar pel seu compte molt abans.

Reduir i retornar funcionen millor que reciclar

Hi ha tres nivells d'intervenció sobre un envàs, i no valen igual.

El primer és alleugerir. Una gran companyia de begudes va rebaixar fa poc en un parell de grams el pes de les seves ampolles de plàstic, cosa que evita l'equivalent a centenars de milions d'ampolles de material verge cada any. És una millora real i mesurable, però no altera el model: continua havent-hi un envàs d'un sol ús per cada consumició.

El segon és retornar. Els sistemes de dipòsit i retorn afegeixen al preu un import que el consumidor recupera en tornar l'envàs. Alemanya recupera així gairebé la totalitat dels envasos de beguda; Noruega, més de nou de cada deu. Lituània va passar d'un terç a més de nou de cada deu en dos anys. Cap campanya de conscienciació ha obtingut mai resultats d'aquesta magnitud.

El tercer és reutilitzar. La Fundació Ellen MacArthur va calcular que un sistema d'envasos retornables a escala pot reduir de manera considerable les emissions i el consum d'aigua respecte de l'envàs d'un sol ús, sempre que es compleixin tres condicions: infraestructura compartida, estandardització de formats i taxes altes de retorn. Walter Stahel fa temps que argumenta que l'economia guanya més mantenint el valor dels objectes que fabricant-ne de nous.

L'estandardització és la que interpel·la més directament el nostre ofici, perquè xoca amb la funció que el mercat atribueix a l'envàs: distingir-se. Un format compartit entre marques competidores és una renúncia parcial a la diferenciació formal. Pens que és assumible, i que una marca té prou recursos gràfics per sostenir-se sense una silueta pròpia d'ampolla.

A les Illes l'aritmètica és menys indulgent. Les Balears figuren entre els territoris de l'Estat que més residus generen per habitant i en reciclen poc més d'un quart. Tot el que arriba, arriba per mar; tot el que sobra, o crema aquí o se'n torna pel mateix camí. Quan es planteja traslladar residus d'una illa a l'altra per incinerar-los, el debat sobre camions i emissions és un debat sobre envasos que algú va decidir fa temps i molt lluny.

Quatre criteris de disseny social poden orientar un encàrrec d'envàs abans de dibuixar res. El de necessitat: si aquesta capa protegeix alguna cosa o només comunica. El de proporció: quanta matèria i quant espai buit hi ha per unitat de producte. El de retorn: si l'envàs està pensat per tornar, per omplir-se de nou o només per llençar-se. I el de destí real: què passa amb aquest material al lloc on es vendrà, que no és el mateix a Berlín que a Menorca.

Un envàs dissenyat per durar un minut i persistir segles és una decisió, i les decisions es poden prendre altrament. El disseny social no demana renunciar a l'envàs, sinó deixar de tractar-lo com un embolcall i començar a tractar-lo com el que és: la part del producte que sobreviurà al producte.