Premiat, aplaudit… i un fracàs. Què certifica realment un premi de disseny?

Tot sistema de reconeixement mesura allò que és capaç d'observar. Un premi de disseny observa una peça acabada, presentada per qui l'ha feta, dins un termini i amb el material que aquesta persona tria enviar. Aquesta és la seva unitat de mesura, i explica bona part del que un premi pot dir i del que no.

Convé formular-ho sense retòrica. Un premi no és una certificació d'impacte, ni és un aval de continuïtat; és el dictamen d'un jurat sobre una peça, en un moment determinat i amb la informació que el mateix candidat li proporciona.

La distinció importa perquè el disseny social ha entrat als palmarès. Gairebé tots els certàmens de referència tenen avui una categoria dedicada a la contribució social del projecte, i el guardó s'ha convertit en un argument de legitimitat davant administracions i clients. Sobre què s'aixeca aquesta legitimitat és una pregunta pertinent.

Un jurat només pot jutjar allò que se li presenta

Els premis ADG Laus, referència del disseny gràfic a casa nostra, tenen una categoria anomenada Aporta, destinada a projectes que destaquen per la seva aportació social o cultural. Els Beazley Designs of the Year del Design Museum de Londres funcionen d'una altra manera: experts i públic proposen candidatures repartides per àmbits, i el museu n'escull un guanyador absolut.

Tots dos models comparteixen la mateixa limitació. El jurat delibera sobre un dossier: imatges, memòria, potser un prototip. No torna al lloc dos anys després.

Els casos que ho il·lustren estan ben documentats. El 2008, el Design Museum va distingir com a disseny de l'any els ordinadors d'One Laptop Per Child, concebuts per Yves Béhar per a escoles de països amb pocs recursos. El Perú en va comprar prop d'un milió. Quan l'experiència es va avaluar amb mètode aleatori, no s'hi van trobar efectes sobre els resultats de lectura ni de matemàtiques.

El 2016 el mateix guardó va anar a Better Shelter, el refugi desmuntable per a persones refugiades desenvolupat amb la fundació d'IKEA i l'agència de l'ONU. Poc després es va saber que Zuric havia decidit no desplegar les unitats que havia comprat per dubtes sobre el comportament davant el foc, i que milers d'unitats havien quedat aturades. L'organització ho va assumir i va treure un model revisat el 2017.

Hi ha un precedent encara més net fora del disseny estricte. La PlayPump —una bomba d'aigua accionada per un carrusel infantil— va rebre un premi del Banc Mundial l'any 2000 i va aixecar milions en donacions. Se'n van instal·lar més de mil cinc-centes al sud d'Àfrica. Una dècada després, moltes eren avariades, el cabal resultava insuficient i el mecanisme havia acabat convertint el joc dels infants en feina.

Cap d'aquests projectes era fraudulent. Tots tres eren bones peces. El que cap jurat no va poder mesurar és què passaria quan la proposta deixés de ser una proposta i passés a ser una infraestructura. El disseny social es juga precisament en aquell tram.

La quota d'inscripció decideix qui pot ser jutjat

Abans del jurat hi ha un filtre menys visible i més determinant.

Presentar un projecte als Laus costa, per a qui no és soci, més de cent cinquanta euros per candidatura, i una mateixa peça es pot inscriure a diverses subcategories pagant cada vegada. Els socis hi tenen la meitat de descompte. És una estructura raonable per a un certamen que s'autofinança. També és una estructura que tria població.

El dissenyador Braulio Amado ho va explicar amb una aritmètica incòmoda: després de guanyar, entre inscripció, publicació i exposició, va acabar pagant a l'organització del premi més del que havia cobrat per fer la feina premiada.

Aquesta és la contradicció que el disseny social hauria de mirar de front. Els projectes amb més vocació social solen sortir de col·lectius petits, d'associacions, d'ajuntaments menuts o de professionals que treballen a preu de cost. Són, exactament, els qui tenen menys marge per pagar quotes.

Hi ha models alternatius verificables. Els premis de la Nova Bauhaus Europea, convocats per la Comissió, no cobren inscripció, doten econòmicament els guanyadors i separen els projectes ja executats de les propostes joves; a la branca dels projectes acabats hi exigeixen resultats demostrats. La diferència no és de generositat. És de disseny del premi mateix, i en una categoria de disseny social l'accés hauria de formar part d'allò que s'avalua.

Permanència i transferència són criteris que es poden avaluar

Un guardó és una fotografia. El que el disseny social necessita és una sèrie.

Pens que un certamen que vulgui acreditar impacte hauria d'incorporar dues dimensions que avui gairebé cap no mesura. La primera és la permanència: si el projecte continua funcionant passat un temps raonable, qui el manté i amb quins recursos. La segona és la transferència: si el mètode ha estat adoptat per algú altre, si el coneixement ha quedat documentat i si es pot repetir sense els seus autors.

D'aquí se'n deriven criteris aplicables tant a qui convoca com a qui s'hi presenta. El primer és el de verificació: si l'organització ha comprovat res més enllà del que diu la memòria. El segon és el de permanència: si el projecte segueix viu el dia que s'entrega el guardó, i millor encara uns anys després. El tercer és el de transferència: si deixa manual, plantilla o procediment perquè altres el puguin fer seu. El quart és el d'accés: si la quota d'inscripció deixa fora precisament els projectes que la categoria social diu voler reconèixer.

Un premi ben construït és una eina útil. Fa visible feina que altrament no es veuria i dona arguments a qui els necessita davant una administració. El que no hauria de fer és ocupar el lloc de l'avaluació.

Guanyar acredita que una peça era bona el dia que es va presentar. El disseny social es juga en un altre termini, i probablement els reconeixements que més valdran els pròxims anys seran els que gosin tornar a mirar el projecte quan ja no hi ha fotògraf.