Els gràfics que han fet més per la justícia que mil discursos

Tota dada arriba al públic amb una forma. No existeix manera neutra de presentar una xifra: qui la mostra decideix l'escala, l'ordre, el color, el retall i el marc temporal, i cadascuna d'aquestes decisions altera el que el lector n'entendrà. La forma no acompanya l'argument. El constitueix.

D'aquí es deriva una responsabilitat que el disseny social hauria d'assumir abans que ningú. Quan la dada descriu una injustícia, presentar-la deixa de ser un exercici de comunicació i passa a ser una peça que algú intentarà desmuntar.

Convé definir-ho amb precisió. Visualitzar la injustícia no és il·lustrar una denúncia, ni és fer atractiva una estadística; és construir amb mitjans visuals una peça verificable per qui no comparteix la conclusió. Aquesta és la prova a què s'ha de sotmetre.

La diferència respecte de la infografia corrent és de destinatari. Una infografia divulgativa s'adreça a un públic disposat a entendre. Una visualització de prova s'adreça a un tribunal, a una comissió d'investigació o a una opinió pública hostil, i ha de resistir l'escrutini de qui té interès a trobar-hi un error.

Una dada sense forma no arriba a ser un argument

El precedent és antic i sovint es cita com una anècdota.

Florence Nightingale tenia les xifres de mortalitat dels hospitals militars britànics a Crimea, i deien que la major part dels soldats no morien de ferides de guerra sinó de malalties evitables amb condicions higièniques. Aquella informació ja existia en forma de taules i no movia ningú. El diagrama de la rosa la va fer visible: cada sector representava un mes, l'àrea el nombre de morts, el color la causa. La comparació entre l'abans i el després de les reformes sanitàries quedava fora de discussió a primera ullada.

El diagrama no va aportar cap dada nova. Va aportar una forma que impedia continuar mirant cap a una altra banda.

Poc més de mig segle després, W. E. B. Du Bois va portar a l'Exposició de París de 1900 una sèrie de gràfics dibuixats a mà amb els seus estudiants de la Universitat d'Atlanta, dins l'exposició dedicada a la població negra nord-americana. Prop de seixanta plafons documentaven ocupació, propietat, alfabetització i condicions de vida, sobretot a Geòrgia.

L'objectiu era exacte: desmuntar amb dades la pseudociència racial de l'època. La solució formal, en canvi, era inesperada. Espirals, barres girades, plans de color i geometries que anticipen l'abstracció europea de dècades posteriors. Podia haver escollit la sobrietat estadística; va escollir una forma que obligava a aturar-se.

Aquesta combinació —rigor absolut en la dada, ambició plena en la forma— és el nucli del que el disseny social pot aportar en aquest terreny.

El rigor de mètode és la forma més exigent d'activisme

L'agència Forensic Architecture, dirigida per Eyal Weizman a Goldsmiths, ha convertit aquest plantejament en una pràctica amb protocols propis. Hi treballen arquitectes, programadors, periodistes i advocats, i les peces es fan per ser presentades davant tribunals, comissions parlamentàries i organismes internacionals.

El cas de Halit Yozgat és el que millor mostra el mètode. El 2006, un jove de vint-i-un anys va ser assassinat al cibercafè familiar de Kassel; era el novè d'una sèrie de crims racistes comesos a Alemanya per un grup neonazi. Dins el local, durant els minuts en què va ocórrer tot, hi havia un agent dels serveis d'intel·ligència interior que va declarar no haver vist ni sentit res.

L'equip va reconstruir el cibercafè a escala real, va reproduir-hi les condicions de visió, d'olor i de so, i va tractar la recreació policial de la declaració com una peça a examinar. La conclusió va ser que aquell testimoni no se sostenia. Els resultats es van presentar davant comissions d'investigació parlamentàries.

El que fa creïble aquesta feina no és la potència visual, que també hi és. És que cada element està documentat, datat i referenciat, i que el mètode es publica perquè qualsevol el pugui repetir.

Weizman ha dit que preferiria perdre premis i guanyar casos. Pens que és la formulació més exacta del criteri que hauria de regir tot el disseny social aplicat a la prova: l'objectiu no és l'aplaudiment, és el veredicte.

La claredat visual és una condició per ser cregut

Hi ha una tercera exigència, i és de forma.

Després de l'incendi de la torre Grenfell, l'equip va demanar públicament els vídeos gravats pels testimonis per situar-los sobre un model tridimensional de l'edifici i reconstruir la progressió del foc hora per hora. Amb el cas d'Ayotzinapa, juntament amb organitzacions mexicanes de drets humans i antropòlegs forenses, va ordenar milers d'unitats d'informació dispersa sobre la desaparició dels quaranta-tres estudiants en una cartografia interactiva.

En tots dos casos el material ja existia. Estava escampat, sense ordre i sense escala comuna, i per això no era utilitzable. Ordenar-lo en el temps i en l'espai és una operació de disseny.

Aquí apareix el risc que un projecte de disseny social hauria de vigilar. L'estètica de la investigació —el model fosc, la línia de temps, la tipografia tècnica— és ja un llenguatge reconeixible, i tot llenguatge reconeixible es pot imitar sense el mètode que el sostenia. Una peça que sembla una prova sense ser-ho fa mal a totes les que sí que ho són.

De tot això se'n desprenen uns quants criteris aplicables abans de començar. El primer és el de traçabilitat: si cada element mostrat es pot resseguir fins a una font datada i comprovable. El segon és el de refutabilitat: si la peça diu clarament què no demostra, i si el marge d'incertesa es representa en lloc d'amagar-se. El tercer és el de destinatari: davant qui ha de resistir, i si aquest algú està disposat a creure-la. El quart és el de proporció, potser el més delicat: si la força formal no supera la solidesa de l'evidència.

Valen igual per a una investigació internacional que per a un gràfic sobre saturació turística, aigua o preu del sòl a les Illes, on el debat públic sol quedar aturat en la impressió personal.

El disseny social té aquí una de les seves funcions menys visibles i més decisives. No és la de commoure. És la de fer que una cosa certa esdevingui difícil de negar, i sostenir-la quan algú la vulgui negar igualment.