Posar post-its amb la gent no és co-dissenyar (i ho saps)

Tot encàrrec reparteix papers abans de repartir feina. Algú defineix el problema, algú hi posa el criteri tècnic i algú altre en rep el resultat. Aquest repartiment sol quedar implícit, i és exactament allà on es decideix si un projecte és participatiu o només ho sembla.

Co-dissenyar consisteix a traslladar part de la capacitat de decisió a les persones afectades pel projecte, i a fer-ho mentre les decisions encara són reversibles.

Convé distingir-ho de dues pràctiques amb què se sol confondre. No és consultar, que és demanar parer sobre un marc ja tancat. Ni és validar, que és sotmetre a prova una solució ja presa. Co-dissenyar és compartir l'autoria d'una decisió abans que la solució existeixi.

La diferència entre dissenyar amb i dissenyar per a no és una qüestió de sensibilitat, sinó de calendari i de poder. Dissenyar per a algú admet una recerca excel·lent, un coneixement fi del destinatari i un resultat encertat; el professional conserva l'última paraula. Dissenyar amb algú exigeix que aquella persona pugui dir que no, i que aquell no modifiqui el projecte.

El co-disseny va néixer d'un conflicte sobre el control de la feina

L'origen no és filantròpic. A començaments dels anys setanta, Kristen Nygaard va treballar amb el sindicat noruec del ferro i el metall per examinar la planificació i el processament de dades de les empreses des del punt de vista dels treballadors. Una dècada més tard, el projecte Utopia va reunir investigadors nòrdics i el sindicat gràfic escandinau —que aplegava desenes de milers de professionals de diversos països— per desenvolupar tecnologia d'arts gràfiques que preservàs l'ofici en lloc de dissoldre'l.

No es tractava d'escoltar millor. Es tractava de decidir qui controlava el canvi tècnic.

El disseny social hereta aquesta genealogia i no una altra. La participació no hi apareix com una virtut moral afegida al projecte, sinó com una manera de repartir una capacitat que abans estava concentrada. Quan aquesta arrel s'oblida, el co-disseny queda reduït a una tècnica de dinamització: taules, gomets, postits, fotografia final. Tot el ritual de la participació, sense l'objecte de la participació.

La participació sense capacitat de decisió és una altra cosa

Sherry Arnstein va ordenar fa dècades els graus de participació ciutadana en una escala que continua sent útil. A la part baixa hi va situar la manipulació i la teràpia; al mig, informar, consultar i apaivagar; a dalt, l'associació, el poder delegat i el control ciutadà. La seva conclusió era que la participació sense redistribució de poder és un procés buit.

Aplicada al disseny social, l'escala serveix de comprovació abans que de retret: convida a demanar en quin esglaó opera realment un projecte que es presenta com a participatiu.

Hi ha exemples de disseny social que se situen amunt perquè comparteixen feina i no només parer. Curro Claret va arribar el 2010 al taller d'Arrels Fundació amb una proposta modesta: una peça metàl·lica tallada que fa de nus i que permet muntar-hi tres potes i un seient amb material recollit del carrer. D'aquella peça n'han sortit tamborets, bancs, taules, llums i penja-robes, construïts per persones vinculades a la fundació que havien viscut al carrer. El 2012 una botiga de Camper al Triangle de Barcelona es va moblar amb aquestes peces, fetes amb fusta recuperada, retolació descartada de la mateixa marca, retalls de pell i cordons de sabata.

La Casa de Carlota, estudi barceloní creat el 2013, treballa amb equips que mesclen dissenyadors professionals, estudiants i creatius amb síndrome de Down o autisme, que hi consten com a autors i no com a beneficiaris. Va ser la primera empresa espanyola certificada com a B Corp i ha presentat el seu model a les Nacions Unides.

En tots dos casos, el que es comparteix no és l'opinió: és la feina, l'autoria i una part de l'ingrés.

El valor per a qui participa és més difícil de concretar del que sembla

El mateix Claret ho ha formulat sense adornar-ho: l'objecte és important, però no és el més rellevant; el valor és el procés. La literatura sobre co-disseny hi coincideix des de l'altre costat, i des de fa anys hi assenyala un buit persistent: molts projectes documenten el que la participació aporta al resultat i molt pocs documenten el que aporta a qui hi participa.

Aquest dubte no invalida el mètode. L'obliga a ser més exigent.

Pens que un projecte de disseny social hauria de poder respondre una pregunta senzilla abans de començar: què se n'endú la persona que hi dedica el temps. Si la resposta és visibilitat per a l'entitat, aprenentatge per a l'estudi o material per a un dossier, la participació probablement està finançant algú altre.

A les Illes, on el teixit professional és petit i les distàncies entre qui decideix i qui rep un servei són curtes, aquesta comprovació és més fàcil de fer i, per això mateix, menys excusable d'ometre en un projecte de disseny social.

D'aquí se'n deriven quatre criteris aplicables a qualsevol encàrrec que es presenti com a participatiu. El primer és el de moment: si la participació s'obre quan el marc encara es pot moure o quan ja està tancat. El segon és el de poder: quines decisions concretes poden prendre les persones convocades i quines no. El tercer és el de retorn: si hi ha remuneració, autoria reconeguda o aprenentatge transferible per a qui hi participa. El quart és el de permanència: què queda en mans de la comunitat el dia que el dissenyador se'n va.

El co-disseny ben fet és lent, incòmode i difícil de vendre com a metodologia. Aquesta és, probablement, la millor garantia que és autèntic. El disseny social no es mesura per la quantitat de gent que passa per una sala, sinó per la quantitat de decisions que hi canvien de mans.