Feines de merda: el disseny també en fabrica

Cap ofici escull lliurement el seu objecte. L'escull qui el paga. Aquesta obvietat econòmica sol quedar fora dels debats sobre ètica professional, que tendeixen a discutir com es fa la feina i molt poc per què n'hi ha d'aquesta i no d'una altra.

Anomenar engranatge la posició del dissenyador no és una acusació, sinó una descripció. No és el propietari de la decisió, ni és un executor sense criteri; és el punt exacte on una intenció econòmica es converteix en forma desitjable.

D'aquí se'n deriva la pregunta que interessa al disseny social: quina part de la feina que fa la professió altera alguna cosa a millor, quina part és indiferent i quina part empeny en direcció contrària. I, sobretot, com es finança la primera.

Escric això des d'un estudi que factura per encàrrecs comercials. No és una excepció al raonament: és la seva condició. Qui viu de l'ofici no en pot parlar des de fora, i qualsevol criteri que no resisteixi la pròpia facturació és un criteri decoratiu.

Aquest malestar ja estava formulat fa seixanta anys

El precedent és exacte. Ken Garland va redactar a finals de 1963 un text breu, signat per una vintena de comunicadors visuals, que denunciava que el millor talent de la professió es dedicava a vendre coses de poca conseqüència mentre problemes més urgents quedaven sense mans. El text va córrer perquè un diputat el va fer publicar sencer a la premsa britànica.

L'any 2000 el manifest es va reeditar amb trenta-tres signatures noves i es va publicar alhora a diverses revistes de disseny d'Amèrica del Nord i d'Europa. La versió nova enumerava sense èmfasi allò a què s'aplicava l'ofici: galetes per a cans, cafè de disseny, diamants, detergents, gomina, tabac, targetes de crèdit, sabatilles, cervesa lleugera. I proposava una inversió de prioritats a favor de formes de comunicació més útils, duradores i democràtiques.

Vint-i-cinc anys després, la llista continua sent reconeixible. Això diu poc del manifest i molt de l'estructura que descriu. El disseny social no va néixer d'una il·luminació recent: és la continuació d'una incomoditat professional documentada, i convé recordar-ho abans de presentar-lo com una novetat de mercat.

La sospita d'inutilitat està mesurada, encara que no de manera concloent

David Graeber va posar nom a una intuïció estesa quan va sostenir que una part considerable de l'ocupació contemporània consisteix en feines que qui les fa considera prescindibles. El seu assaig de 2013 va circular per mitja Europa abans de convertir-se en llibre.

La dada que el va originar és britànica i prové d'una enquesta feta el 2015: prop d'un terç dels treballadors consultats declarava que la seva feina no aportava cap contribució significativa al món.

La revisió posterior obliga a la prudència. Investigadors que han contrastat la tesi amb dades europees troben que la proporció de qui considera la seva feina rarament o mai útil és més baixa i tendeix a decréixer, i que les categories de Graeber no encaixen amb la realitat: gestors financers declaren satisfacció alta i treballadors de serveis essencials declaren sensació d'inutilitat.

El que es manté en peu, i és el que importa aquí, és que la utilitat social percebuda d'una feina no coincideix amb la seva retribució. En disseny, la correlació sovint és inversa: els encàrrecs que més paguen són els que menys necessiten existir. El disseny social treballa justament dins aquesta escletxa entre el que es remunera i el que fa falta.

La precarietat del sector explica per què l'encàrrec mana

Un professional pot rebutjar feina si té marge. La qüestió és quants en tenen.

La major enquesta feta sobre l'activitat professional del disseny en àmbit espanyol, amb més de dos mil respostes, va trobar que tres de cada quatre autònoms facturaven menys de vint mil euros l'any i que la meitat dels assalariats no arribava als mil euros mensuals. Una àmplia majoria es considerava mal pagada.

La fotografia recent de la il·lustració no és més amable. El darrer llibre blanc del sector, amb dades recollides el 2025, descriu una majoria que no arriba als mil euros mensuals per la feina d'il·lustrar, dos terços en règim d'autònom i vuit de cada deu professionals amb ingressos estancats o a la baixa des de 2019.

En aquestes condicions, parlar de tria ètica com si fos un acte de voluntat individual és imprecís. Qui factura poc no selecciona clients: els accepta. El disseny social ha de comptar amb aquesta restricció si no vol convertir-se en un discurs disponible només per a qui ja té l'esquena coberta.

A les Illes, on bona part de la demanda gràfica prové directament o indirecta de l'activitat turística, la restricció és encara més visible. El teixit d'encàrrecs disponibles condiciona el catàleg de feines possibles molt abans que hi intervingui cap criteri personal, i un projecte de disseny social hauria de partir d'aquesta dada abans que de cap declaració d'intencions.

De tot això se'n deriven tres criteris que un estudi pot aplicar-se a si mateix sense esperar cap reforma del sector. El primer és el de finançament creuat: quina proporció de la facturació comercial sosté deliberadament feina d'utilitat pública, i si aquesta proporció està escrita en algun lloc o només enunciada. El segon és el de substitució: què desplaça del món cada peça produïda i què hauria passat si no s'hagués fet. El tercer és el de transparència: si l'estudi pot explicar a qui serveix cada línia del seu compte de resultats.

Un ofici que sap fer desitjable qualsevol cosa té una responsabilitat proporcional a aquesta capacitat. El disseny social no consisteix a deixar de facturar, sinó a decidir amb criteri què finança la factura. Aquesta decisió és, probablement, la part més professional de tota la feina.