Donar-te d'alta, un clic. Donar-te de baixa, un laberint. No és un error: és disseny

Cap interfície no és neutra. Tota pantalla reparteix atenció, temps i esforç: fa que unes accions siguin immediates i que unes altres exigeixin buscar, llegir i insistir. Aquesta distribució no la fixa la tecnologia: la fixa algú.

Quan aquesta distribució s'orienta deliberadament contra l'interès de qui la fa servir, apareix el patró enganyós. La definició pot ser breu: un patró enganyós és una decisió d'interfície pensada perquè una persona faci una cosa que no volia fer.

Convé distingir-lo de dues coses amb què se sol confondre. No és una errada d'usabilitat, que és una fallada involuntària de disseny. Ni és publicitat agressiva, que actua abans de l'ús i des de fora del producte. És usabilitat aplicada amb precisió contra qui la pateix.

L'investigador britànic Harry Brignull va posar nom a la pràctica el 2010 i en va construir una taxonomia: el motel per a paneroles, del qual s'entra fàcil i no se'n surt; la despesa oculta; la vergonya induïda. Ell mateix ara prefereix parlar de patrons enganyosos i no de patrons foscos, i la correcció em sembla encertada. No hi ha res de tenebrós aquí dins: hi ha un objectiu de conversió escrit a la pissarra.

Un patró enganyós exigeix ofici, no negligència

La primera qüestió que el disseny social ha d'aclarir és quina competència requereixen aquestes interfícies.

Un patró enganyós demana tests, mapes de calor, jerarquia visual i microcopy. Demana saber on posa l'ull una persona amb pressa i quin verb li genera culpa. Demana, en una paraula, allò pel qual es paga un dissenyador.

Els exemples són de manual. L'article que apareix tot sol dins la cistella. El preu que creix a l'última pantalla. La casella premarcada. El botó de «no, gràcies», escrit en gris clar i en cos petit.

Res d'això no és mala feina. És feina ben feta al servei d'una trampa, i aquesta és la incomoditat de fons: la mateixa competència que fa una interfície comprensible la pot fer eficaç en sentit contrari. Papanek ja considerava el disseny publicitari l'especialitat menys sincera de l'ofici. Aquella especialitat ja no viu a les revistes: viu dins un botó.

El disseny social comença just aquí: en admetre que la neutralitat de la pantalla no existeix i que la responsabilitat d'aquesta asimetria és professional abans que empresarial.

La llei arriba sempre més tard que la decisió de disseny

Durant anys aquesta va ser una conversa interna. Ha deixat de ser-ho per la via més prosaica: la factura.

El 2022, l'agència federal de comerç dels Estats Units va tancar un acord milionari amb Epic Games, la casa de Fortnite, per vulnerar la privacitat infantil i per cobraments enganyosos. Els jugadors podien acabar comprant mentre despertaven el joc del mode de repòs o prement un botó contigu. La companyia havia rebut més d'un milió de queixes abans de canviar res.

El 2023, la mateixa agència va demandar Amazon per inscriure clients a Prime sense consentiment clar i per dificultar-ne després la baixa. El detall revelador és intern: la companyia anomenava el seu procés de cancel·lació Iliad, com el poema d'Homer, per la durada de la guerra de Troia. El cas es va tancar amb milers de milions de dòlars entre sanció i devolucions.

A Europa la via ha estat normativa. El reglament europeu de serveis digitals prohibeix dissenyar interfícies que enganyin i cita tres pràctiques concretes: donar més prominència a una opció, repetir una petició quan la persona ja ha triat i fer que donar-se de baixa sigui més difícil que donar-se d'alta. No és una declaració de principis: és una descripció tècnica de decisions de disseny. Un escombratge de la Comissió Europea va trobar pràctiques manipuladores a prop de quatre de cada deu botigues revisades.

Concloure que la regulació ja se n'ocupa seria un descans curt. Entre el moment en què una pràctica rep nom i la primera gran sanció poden passar més de deu anys, i en aquest interval una decisió discutible es converteix en estàndard. A més, cap sanció no recau sobre qui dissenya: recau sobre companyies que la comptabilitzen com un cost operatiu.

No es tracta de reclamar sancions individuals, sinó de constatar que la responsabilitat professional no hauria de dependre només que arribi una llei. El disseny social existeix, també, per ocupar aquest buit.

La cortesia es dissenya amb les mateixes eines que la trampa

L'objecció que apareix a qualsevol estudi és coneguda: només faig la meva feina, m'ho han demanat, si no ho faig jo ho farà un altre.

Té una debilitat concreta. El patró enganyós no el pot executar el client: necessita algú que domini la jerarquia visual i el llenguatge d'interfície. La decisió, per tant, se signa des de dins.

La simetria és exacta. Un formulari que deixa partir quan la persona vol, una baixa tan curta com l'alta, un preu complet a la primera pantalla: tot això es dissenya amb les mateixes eines. Un disseny que somriu acaba sent més sòlid que un que impacta, perquè no depèn de la sorpresa ni del descuit de ningú.

D'aquí se'n deriven tres criteris que el disseny social pot aplicar a qualsevol pantalla abans de donar-la per bona. El primer és el de simetria: si sortir costa el mateix que entrar. El segon és el d'explicabilitat: si el mecanisme es podria explicar en veu alta a qui l'ha de fer servir sense que se sentís enganyat. El tercer és el de guany: qui hi guanya temps i qui en perd quan la interfície funciona com s'ha previst. Un quart criteri és previ a l'encàrrec: quins projectes un estudi decideix no fer.

Aquest darrer és el més útil, perquè obliga a tenir una llista de límits abans que arribi el pressupost. Cada pantalla distribueix poder entre qui la publica i qui la fa servir. Decidir en quin sentit el distribueix és disseny social, i es decideix un dimarts qualsevol, en una reunió de pocs minuts.