Estudiar disseny costa milers d'euros. Endevina qui acaba dissenyant per a tothom

Cada professió produeix solucions que s'assemblen a les persones que la componen. No per intenció, sinó per repertori: es projecta amb el que es coneix, i es coneix el que s'ha viscut. Per això la pregunta sobre qui pot arribar a ser dissenyador no és una qüestió gremial, sinó una qüestió de resultats.

Una barrera d'entrada no és una prova de talent, ni és un filtre de qualitat; és un mecanisme de selecció social que actua abans que la professió comenci.

El disseny social sol examinar l'accés dels usuaris a un servei. Rarament examina l'accés a la pròpia disciplina, tot i que és la mateixa operació aplicada un pas enrere. Si la composició de les aules està esbiaixada, el biaix arriba intacte a tot el que aquelles aules produiran durant quaranta anys.

El preu de la formació privada selecciona l'alumnat abans que la vocació

Les xifres són públiques i no admeten interpretació. A Elisava, el grau en disseny i innovació es factura per crèdit i el curs complet ronda els deu mil vuit-cents euros. A l'IED, tant a Madrid com a Barcelona, la taxa d'inscripció i la de curs són anuals: sumades, situen l'any acadèmic entre els onze mil i els tretze mil euros segons la tarifa aplicable.

Multiplicat per la durada dels estudis, l'accés a una d'aquestes escoles suposa una inversió familiar de desenes de milers d'euros, sense comptar-hi habitatge, material ni el cost d'oportunitat de quatre anys sense ingressos.

Aquestes escoles fan bona feina i tenen professorat excel·lent. El problema no és la seva qualitat, sinó la seva funció dins el sistema: quan una part important de la formació de referència, de les xarxes de contactes i de les portes d'entrada al sector passa per aquest tipus de centre, la renda familiar deixa de ser un factor secundari i passa a ser un criteri d'admissió encobert. Per al disseny social, aquest filtre és anterior a tots els altres.

L'alternativa pública existeix, però està repartida de manera desigual

Convé dir-ho amb la mateixa claredat: hi ha una via pública, és bona i és barata. Les escoles d'art i superiors de disseny imparteixen els ensenyaments artístics superiors amb preus públics. A Andalusia, per posar un cas documentat, el curs complet en primera matrícula es mou al voltant dels quatre-cents trenta euros, una xifra congelada des de fa gairebé vint anys.

La distància entre els dos règims és de vint-i-cinc vegades. Poques diferències d'accés dins el sistema educatiu espanyol són tan grans i tan poc discutides.

El problema de la via pública no és el preu: és la geografia. A les Illes Balears, els estudis superiors de disseny s'imparteixen en un únic centre, l'Escola d'Art i Superior de Disseny de les Illes Balears, a Palma, amb les especialitats de gràfic, producte, interiors i moda. Les escoles d'art de Menorca i d'Eivissa ofereixen batxillerat artístic i cicles formatius, però no el nivell superior.

Un jove de Ciutadella o de Sant Antoni que vulgui cursar el grau ha de traslladar-se, i el trasllat es paga en lloguer dins un mercat residencial tensionat. La gratuïtat de la matrícula no compensa el cost de viure a una altra illa. Aquesta és una barrera econòmica tan real com una taxa, i el disseny social hauria de comptabilitzar-la com a tal.

La concentració continua després. Les dades del sector de la il·lustració a l'Estat descriuen una professió agrupada a Madrid i Barcelona, amb presència menor a València, Andalusia i el País Basc. Estudiar a prop de casa i treballar-hi després no és, per a la major part del territori, una opció disponible.

L'entrada a la professió encara es paga amb feina no remunerada

La barrera no acaba amb el títol. Els primers anys d'ofici mantenen dues pràctiques que filtren per capacitat d'aguantar sense cobrar.

La primera són les pràctiques sense retribució o amb compensacions simbòliques. L'estatut del becari fa anys que es tramita a l'Estat espanyol i, en la seva formulació actual, no elimina les pràctiques no remunerades: obliga a compensar-ne les despeses. Qui pot fer un any de feina formativa gairebé gratuïta a una capital és qui té una família que el sosté.

La segona són els concursos especulatius. El consell internacional de disseny ho ha descrit amb precisió: es demana treball acabat a molts professionals i se'n remunera un de sol. La resta hi ha invertit hores i experiència a canvi de res. Diverses associacions professionals i algunes administracions hi han renunciat, però la pràctica continua sent habitual, especialment en encàrrecs culturals i institucionals. Que es doni sobretot en projectes de vocació pública hauria d'interpel·lar el disseny social abans que ningú.

Deman sovint qui hi ha dins una aula de disseny abans de demanar què s'hi ensenya. La segona pregunta explica el nivell tècnic; la primera explica els encàrrecs que aquella promoció acceptarà com a normals d'aquí a deu anys.

De tot plegat se'n deriven quatre criteris per avaluar l'accés a la professió com un projecte de disseny social. El primer és el de cost real: matrícula més habitatge més anys sense ingressos. El segon és el de distància: quilòmetres i mars entre el domicili i l'única aula disponible. El tercer és el de remuneració inicial: si el primer tram de carrera es paga o es finança pel compte de la família. El quart és el de composició: qui seu a l'aula i qui no hi ha arribat mai.

Una professió que projecta serveis públics, senyalística sanitària, comunicació institucional o habitatge social hauria de conèixer aquestes realitats des de dins i no per informe. Mentre la porta d'entrada continuï seleccionant per renda i per codi postal, el disseny social treballarà sempre amb un desavantatge d'origen: parlarà de comunitats a les quals gairebé ningú de la sala no pertany.