Una sala de control per dirigir l'economia de Xile: el disseny que ningú no et va explicar

Tota disciplina projectual arriba als llocs amb un mapa incorporat. Hi ha centres on es decideix què compta com a problema de disseny i quines formes són contemporànies, i territoris que reben aquella decisió ja presa i la despleguen. El mapa gairebé mai no s'explicita: s'aprèn amb la formació, amb les revistes i amb els premis.

Dissenyar des de la perifèria consisteix a treballar sense acceptar aquell mapa com a dada natural.

Convé precisar-ho, perquè el terme es presta a dos malentesos. No és dissenyar amb menys mitjans, que és una circumstància material i no una posició intel·lectual. Ni és aplicar signes locals a models importats, que és una operació d'estil i sovint de màrqueting. Dissenyar des de la perifèria és projectar sense donar per bona l'agenda de problemes formulada en un altre lloc, i assumir que la definició del problema també forma part de la feina.

Gui Bonsiepe és qui ha sostingut aquesta idea amb més constància, i qui n'ha pagat més conseqüències. La seva trajectòria és, en si mateixa, un argument per al disseny social.

Una escola alemanya el va formar i Amèrica Llatina el va reformular

Bonsiepe es va formar a l'Escola Superior de Disseny d'Ulm, una institució que ell mateix ha descrit com una escola a Alemanya però no una escola alemanya. S'hi treballava amb teoria de sistemes, cibernètica i disseny de la informació, i ell va entrar al departament d'Informació, dedicat al llenguatge i als textos més que no a la forma. Hi va quedar com a docent fins que l'escola va tancar.

Aleshores va marxar cap al sud, i el desplaçament geogràfic va acabar sent un desplaçament teòric.

A Xile, durant el govern de Salvador Allende, va dirigir l'equip de disseny industrial de l'institut tecnològic públic i va participar en el projecte Cybersyn, el sistema de gestió econòmica en xarxa impulsat amb el cibernètic britànic Stafford Beer. Bonsiepe en va dirigir el disseny de la sala d'operacions: set butaques giratòries amb comandaments als braços, pantalles amb dades de la producció, indicadors d'alerta.

Ell mateix ha explicat que el 1972 el terme «interfície» encara no era d'ús corrent, però que allò que dissenyaven era exactament això: un espai per poder intervenir. El cop d'estat de 1973 va destruir la sala i el projecte, i ell va continuar la feina a l'exili, entre Amèrica Llatina i Europa.

Per al disseny social, aquell episodi conserva un valor que no és nostàlgic. Mostra un encàrrec públic que no demanava una imatge, sinó una capacitat: fer que un sistema complex fos operable per persones.

La interfície va desplaçar l'objecte del centre de la disciplina

De l'experiència xilena en surt la seva aportació teòrica més citada, i també la més sòbria.

Bonsiepe va proposar deixar de definir el disseny per allò que produeix i començar a definir-lo per allò que fa possible. El seu model relaciona una persona, una acció que vol dur a terme i un artefacte, i situa entre ells un quart terme que és el propi de l'ofici. La formulació és seva: la interfície no és un objecte material, és la dimensió on s'articulen el cos, l'eina i l'acció amb propòsit. Sense interfície no hi ha eines.

D'aquí en deriva una frase que hauria de ser d'ús comú: una interfície pot il·luminar connexions o deixar-les opaques, pot obrir possibilitats d'acció efectiva o obstruir-les.

Aquesta és, al meu entendre, la definició més útil que la disciplina s'ha donat a ella mateixa, perquè converteix el disseny en una qüestió d'accés abans que de gust. I l'accés és precisament el terreny del disseny social: transformar dades en informació comprensible i la mera presència d'una cosa en disponibilitat real.

La perifèria no és un lloc del mapa, és una relació de dependència

Bonsiepe no fa servir «centre» i «perifèria» com a categories geogràfiques amables. Les fa servir per descriure un desequilibri de poder.

Ha definit la democràcia, en termes de projecte, com a reducció d'heteronomia, i ha sostingut que l'autonomia exigeix espai per a un projecte propi i un disseny propi, molt més enllà del dret a votar o de la il·lusió de tria d'un catàleg de productes. També ha situat el destinatari sense eufemismes: els exclosos i els discriminats, que són la majoria del planeta.

Al costat d'això hi ha la seva crítica constant a l'ofici. Bonsiepe ha lamentat que el disseny s'hagi anat desplaçant cap a allò efímer, cap a la moda i cap al joc estètic i formal, fins a quedar identificat amb objectes cars, exquisits, poc pràctics i formalment exagerats. La seva conclusió és que el dissenyador no hauria de conservar la calma, sinó crear inquietud, i que projectar significa exposar-se a paradoxes i contradiccions sense amagar-les sota una capa harmonitzadora.

Un disseny social que assumeixi aquesta mirada tendria, com a mínim, quatre criteris a mà abans de començar cap encàrrec. El primer és el de definició: si el problema que es resol l'ha formulat qui el pateix o l'ha importat qui el finança. El segon és el d'accés: si la peça fa disponible alguna cosa a algú que abans no hi arribava. El tercer és el d'autonomia: si el resultat augmenta la capacitat pròpia del territori o n'aprofundeix la dependència. El quart és el d'opacitat: si la interfície aclareix el que passa o l'amaga.

Des d'una illa aquests criteris no són teoria. Mallorca produeix imatge per a un mercat que li arriba de fora i sol rebre els models de projecte ja resolts, com rep gairebé tota la matèria. Assumir la condició perifèrica com a punt de partida, i no com a mancança, és el que permet fer disseny social per a la gent que hi viu i no només per a qui la mira.

Bonsiepe va anar a la perifèria i hi va trobar la teoria. Val la pena recordar en quina direcció va anar.