Els pobles perden la botiga, el banc i el metge. I el disseny mira cap a una altra banda

La disciplina ha après a treballar per a persones i per a organitzacions. Té mètodes contrastats per a totes dues escales: entrevistes, prototips, proves d'ús, mesura de resultats. El que encara no ha resolt és què fer quan el destinatari no és ni una persona ni una empresa, sinó un lloc.

Un lloc no encarrega res. No signa pressupostos, no aprova propostes i no es queixa quan el resultat no funciona. I tanmateix hi ha projectes que només tenen sentit a aquesta escala.

La definició es pot fixar així. Prendre el poble com a client no és fer disseny per al món rural, ni és aplicar en petit els mètodes pensats per a la ciutat; és acceptar que el beneficiari del projecte és un teixit —comerç, oficis, veïnat, pagesia— i no un individu, i mesurar l'encert per la salut d'aquest teixit.

El canvi d'unitat de mesura ho canvia tot. Un servei pot ser excel·lent per a cada usuari i destructiu per a la trama on s'implanta. Un altre pot ser mediocre en experiència individual i decisiu perquè un poble continuï tenint qui hi visqui.

Un poble no és un usuari petit

Espanya té prop de cinc mil municipis de menys de mil habitants. Són la majoria dels municipis del país i hi viu al voltant del tres per cent de la població, i més de la meitat continuen perdent gent any rere any.

Solen llegir-se com un problema demogràfic. Vistes des del projecte, descriuen un mercat que cap servei convencional no considera rendible.

Quan un poble baixa d'un cert llindar de població, la lògica comercial retira l'oficina bancària, la farmàcia, la línia d'autobús i la botiga. Cap d'aquestes decisions és arbitrària: totes són racionals dins el seu marc. El resultat conjunt és que viure-hi esdevé inviable per a qui no condueix, que sol ser qui hi queda.

El disseny social treballa exactament en aquest punt cec. La seva feina no és fer més atractiva l'oferta existent, sinó redissenyar la manera com el servei arriba, fins que el llindar de rendibilitat baixi prou perquè quedar-s'hi sigui possible.

La Unió Europea ha donat nom a aquesta manera de treballar amb l'etiqueta dels pobles intel·ligents, i convé llegir-ne la lletra petita: la mateixa documentació europea insisteix que la digitalització hi és una eina i no un objectiu, i que el que defineix un poble intel·ligent és que la comunitat identifiqui els seus problemes i construeixi les seves pròpies respostes. La tecnologia hi arriba després, si hi ha d'arribar.

Un servei ben dissenyat pot substituir la infraestructura que no arribarà

L'exemple més net és sorià i fa més d'una dècada que funciona.

La Exclusiva, impulsada per Victoria Tortosa, fa el que anomena logística social inversa. En comptes d'esperar que la gent gran dels pobles baixi a la capital de província, un sistema de rutes setmanals els porta a casa aliments, medicaments, material i gestions. Les comandes es fan per telèfon, per missatge, per web o directament al conductor, i qui no s'aclareix amb res d'això les escriu a mà sobre un llistat de productes.

Dos detalls conceptuals aguanten tot el model.

El primer és que el client no paga cap sobrecost: els preus són els de la capital, i el servei el sostenen els proveïdors amb un percentatge sobre les vendes. Qui es beneficia de guanyar mercat és qui el paga.

El segon és que el projecte funciona sense subvenció. Això no el fa moralment superior, però sí replicable, i la replicabilitat és una qualitat de disseny.

Val la pena observar què s'ha dissenyat aquí. No un objecte, ni una aplicació: un circuit. Qui demana, com ho demana, qui ho porta, qui ho paga i cada quant torna a passar. Amb un full de comandes manuscrit dins el sistema, perquè el destinatari real existeix i té vuitanta anys.

Fer arribar allò que el mercat ha decidit no dur és una de les aportacions més sòlides del disseny social contemporani.

A les Illes el símptoma és contrari i el diagnòstic és el mateix

Aquí no hi ha buit. Hi ha el problema oposat.

Les Illes van superar el 2025 els dinou milions de visitants, més de tretze milions només a Mallorca, i l'índex de pressió humana ha marcat més d'un milió vuit-centes mil persones presents en un mes de maig. La densitat no és el problema.

I tanmateix, per al disseny social, la pèrdua de teixit local equival a la d'un poble que es buida. Les associacions del petit comerç mallorquí avisen d'un tancament continuat d'establiments: la llibreria, la merceria, la sabateria, el forn de sempre. Les causes que s'hi identifiquen són el cost del lloguer, uns marges que no aguanten la pujada de despeses i la manca de relleu generacional.

El mecanisme és diferent del sorià; l'efecte és el mateix: un carrer on ja no es pot resoldre la vida quotidiana.

Un poble buit i un carrer ple de botigues que no serveixen els qui hi viuen són dues formes del mateix fenomen. En tots dos casos ha desaparegut l'economia de proximitat, i amb ella una part de la cultura material del lloc: oficis, varietats agrícoles, vocabulari, maneres de fer que no es documenten enlloc perquè es transmetien treballant.

Pens que aquesta és la feina de disseny social més urgent que tenim a les Illes, i també la menys sol·licitada.

D'aquí se'n desprenen uns criteris per a qualsevol encàrrec que prengui un territori com a destinatari. El primer és el de trama: si el projecte enforteix el teixit existent o el substitueix per una alternativa més eficient i més fràgil. El segon és el d'accés real: si el pot fer servir qui no condueix o no té mòbil. El tercer és el de retorn: on van a parar els doblers que mou. El quart és el de continuïtat: qui el mantindrà quan s'acabi el finançament.

El disseny social a escala territorial no consisteix a portar solucions urbanes a llocs petits. Consisteix a projectar perquè un lloc continuï podent-se habitar amb normalitat. Serveis que hi arribin. Comerç que hi resisteixi. Oficis que trobin qui els continuï. Un client que no signa mai, però que és l'únic que pot dir si la feina ha servit.