Cap disseny bonic no farà assequible una casa a Mallorca

Poques matèries posen a prova la disciplina com l'habitatge. És l'encàrrec més antic i el més estudiat, i alhora aquell en què la qualitat del resultat depèn menys del que es dibuixa. Un pis pot estar impecablement resolt i ser inabastable. Un pis mediocre pot ser l'únic que algú pot pagar.

Aquesta desproporció entre l'esforç projectual i l'efecte social hauria de ser el punt de partida de qualsevol reflexió seriosa.

La definició convé fixar-la abans de continuar. Un habitatge digne no és un habitatge ben dissenyat, ni és un habitatge barat; és un habitatge que una persona pot pagar sense comprometre la resta de la seva vida, mantenir sense por i ocupar amb estabilitat. La forma hi intervé. No hi és determinant.

A les Illes la distància entre les dues coses es mesura amb comoditat. El preu de compra ha superat els quatre mil euros per metre quadrat i continua pujant a doble dígit anual; el lloguer ronda els vint euros el metre; comprar un habitatge de mida corrent exigeix prop de quinze anys de salari íntegre, i el salari balear no arriba a la mitjana espanyola. Quatre de cada deu habitatges turístics anunciats a internet a Mallorca no tenen llicència.

Cap decisió de projecte no corregeix aquestes xifres. El disseny social entra aquí amb una obligació doble: aportar tot el que sap fer i dir amb claredat què no pot fer.

El disseny pot abaratir la construcció, però no el sòl

La cadena de costs d'un habitatge té dos trams molt diferents. Un és tècnic: el sistema constructiu, el material, els terminis d'obra, el consum de la peça un cop habitada. L'altre és polític: el preu del sòl, el règim de propietat, la fiscalitat, la quantitat d'habitatge que es reserva fora del mercat.

Sobre el primer tram, la disciplina hi té competència plena. La industrialització redueix setmanes d'obra, la fusta estructural tanca cicles que el formigó deixa oberts, una bona orientació elimina factures que es paguen cada mes durant dècades.

Sobre el segon, no hi té cap competència. Es pot dissenyar un edifici extraordinari sobre un solar que costa el que costa, i el resultat continuarà sent inabastable per a qui l'havia de menester.

Confondre els dos trams és l'error més freqüent. Alimenta la idea que la crisi d'habitatge és un problema de solucions enginyoses pendents de trobar, quan en bona part és un problema de qui és propietari del sòl i de quantes places de dormir es destinen a residents i quantes a visitants.

El disseny social hauria de ser escrupolós en aquest punt. Prometre més del que es pot complir desgasta la credibilitat de la disciplina precisament allà on més falta fa.

La forma jurídica de la tinença també és matèria de projecte

Hi ha, però, una franja intermèdia que sí que admet projecte: la manera com es té l'habitatge.

La Borda, al barri de Sants, és el cas més ben documentat. L'Ajuntament de Barcelona hi va cedir un solar municipal durant setanta-cinc anys; una cooperativa de veïns hi va promoure vint-i-vuit habitatges en règim de cessió d'ús, amb l'estudi Lacol —cooperativa també— com a equip redactor i amb els futurs habitants dins el procés. L'edifici és de fusta contralaminada, s'organitza al voltant d'un pati i renuncia a l'aparcament soterrani per abaixar el cost. Cuina comunitària, bugaderia, sala polivalent, habitacions d'hostes: espais que cada pis pot deixar de tenir perquè l'edifici els té. El premi Mies van der Rohe li va reconèixer el 2022 la categoria emergent, i el jurat hi va valorar més el model que l'obra.

El detall decisiu no és formal. És que el sòl no es compra: se n'obté l'ús. Aquesta sola decisió treu l'habitatge del circuit especulatiu durant tres generacions.

A les Illes existeix el precedent equivalent. El Govern balear va posar en marxa la cessió de solars públics a cooperatives, amb un centenar llarg d'habitatges repartits per Son Servera, Llucmajor, Santa Maria, Vilafranca i Manacor, sota el mateix esquema i amb quotes mensuals molt per davall del lloguer de mercat. El sòl continua sent públic. L'habitatge no es revèn.

Aquí el disseny social té una feina concreta i poc lluïda: fer intel·ligible un model que la gent encara no reconeix. Explicar què és la cessió d'ús, com s'hi entra, què costa i què implica és disseny d'informació aplicat a un dret.

La provisionalitat ben dissenyada deixa de ser precarietat

La tercera aportació possible és la de guanyar temps sense degradar les condicions de qui espera.

Els allotjaments APROP de Barcelona ho mostren amb precisió. Es construeixen amb contenidors marítims reciclats adaptats en taller, s'implanten en solars buits pendents d'un ús futur i s'aixequen en pocs mesos: el primer edifici de Ciutat Vella, amb una dotzena d'allotjaments, es va muntar en unes setze setmanes; el de Glòries n'aplega més de quaranta. Van destinats a persones derivades pels serveis socials, amb estades limitades mentre accedeixen a un habitatge estable.

La virtut del sistema és la reversibilitat. Ocupa un buit sense hipotecar-lo.

El risc també és evident, i un projecte de disseny social l'hauria de fer explícit des del primer dia: allò provisional tendeix a consolidar-se quan resulta còmode. La reversibilitat s'ha de dissenyar amb la mateixa cura que la façana.

Els criteris que se'n deriven poden aplicar-se a qualsevol encàrrec d'habitatge. El primer és el d'accessibilitat real: a quina renda va dirigit el projecte i si aquesta renda existeix al territori. El segon és el de tinença: si el que es projecta queda dins o fora del circuit de revenda. El tercer és el de permanència: quants anys durarà la condició d'assequible i què passa quan s'acaba. El quart és el de competència: quina part del problema resol el projecte i quina part correspon a una decisió política que el dissenyador no pren.

Pens que la disciplina guanya autoritat, i no la perd, quan enuncia aquest quart criteri en veu alta. El disseny social no resoldrà l'habitatge; ha de fer bé la part que li pertoca i descriure amb honestedat la que no. Cases que es puguin pagar. Sòl que no es vengui. Models que la gent entengui. I un límit dit sense por, perquè és allà on comença la responsabilitat dels altres.