Una dissenyadora de 26 anys es va disfressar de vella durant tres anys. El que va descobrir encara ens retrata

Tota decisió de projecte fixa un cos de referència: un envàs suposa una força de premsa; un prospecte a cos sis, una agudesa visual; un caixer, una vista de vint anys i tres segons de paciència. Gairebé sempre és jove, i rarament es declara.

El disseny inclusiu consisteix a projectar des dels requisits més exigents que imposa la població real, de manera que el resultat serveixi el conjunt sense versions separades.

Conve distingir-lo de dues pràctiques amb què se sol confondre. No és disseny adaptat, que fabrica una peça a part per a un col·lectiu. Ni és disseny assistencial, que tracta la limitació com una avaria a compensar. És disseny ordinari projectat des del marge: el mateix objecte per a tothom, resolt amb més exigència.

Papanek va sostenir que el disseny és l'eina més poderosa amb què donam forma als nostres entorns i, per extensió, a nosaltres mateixos. Fixar aquell cos és decidir qui pertany a la societat i qui en queda a fora. El sector arrossega una obsessió no dita amb la joventut: no ha aprés a dissenyar per a qui envelleix, que som tots. El disseny social hi té una prova clara.

Una població que envelleix és l'encàrrec més gran del nostre temps

La demografia és la variable de projecte més previsible: ja han nascut totes les persones que envelliran.

A Espanya hi ha vora deu milions de persones de 65 anys o més, una cinquena part de la població; el CSIC calcula que cap al 2045 podrien ser tres de cada deu, i l'INE dibuixa la mateixa corba.

L'esperança de vida als 65 anys ronda els vint anys; la de vida en bona salut no n'arriba ni a la meitat. Aquesta diferència —més de deu anys amb limitacions— és el terreny del disseny: pots de conserva, comandaments, webs, transport, senyalística d'hospital, multiplicats per milions. No conec cap encàrrec d'aquesta escala.

Balears és avui de les comunitats menys envellides de l'Estat: una de cada sis persones té 65 anys o més. La lectura fàcil és que aquí encara no toca; la bona és la contrària: som joves perquè hem estat un imant laboral i serem de les que més envelliran.

Envelliran a Palma, Manacor, Inca, Maó i Vila, amb pensions modestes i el cost de vida d'aquí. La finestra és curta i el disseny social hauria de servir per no gastar-la.

Conèixer el cos d'una altra persona demana temps llarg

Un cos que no és el propi no es coneix amb una enquesta: demana temps i incomoditat, perquè el que s'ha de captar no són opinions, sinó esforços.

L'any 1979, Patricia Moore, dissenyadora industrial de vint-i-sis anys a l'estudi de Raymond Loewy de Nova York, no sabia res de la gent per a qui dissenyava. En lloc de recerca documental, amb un maquillador de televisió es va construir «Old Pat» i va sortir al carrer com una dona de vuitanta anys.

Cera dins les orelles. Els dits embenats sota els guants. Fustes de balsa als genolls. Roba de la seva padrina. Tres anys així, per més de cent ciutats dels Estats Units i el Canadà. Va descobrir què costa desembolicar un caramel amb els dits rígids, pujar a un autobús o obrir una porta pesada. Va rebre ajuda d'estranys, i també una pallissa amb seqüeles.

El que m'interessa de Moore no és l'anècdota, és el mètode: només el temps llarg dóna allò que cap enquesta no dóna. El disseny social comença per aquí.

Dissenyar per als extrems és trobar el punt on tothom hi cap

Projectar des del requisit més exigent no dóna un objecte per a pocs, sinó un objecte millor per a tothom.

El 1990, Sam Farber, executiu del sector de la llar retirat, cuinava al sud de França amb la seva dona Betsey, que tenia artritis i a qui el pelador feia mal. D'aquí va sortir OXO Good Grips, amb Smart Design de Davin Stowell: un polímer pensat per a pneumàtics, per un tacte que el metall no dóna, i unes aletes de puny de bicicleta. El 1994 el pelador entrava al MoMA.

Farber no va dissenyar un pelador per a persones amb artritis: va dissenyar un pelador millor partint d'una mà amb artritis. No du cap marca d'estigma: és elegància, i és concordança, perquè posa d'acord qui té una limitació i qui encara no en té.

El centre de disseny d'enginyeria de Cambridge va publicar un manual de disseny inclusiu amb una calculadora d'exclusió: quina part de la població adulta queda fora d'un producte pels requisits que imposa. La sensibilitat es torna percentatge i el disseny social hi guanya un argument. Microsoft ho resumeix així: resol per a un, estén-ho a molts.

Una limitació pot ser permanent, temporal o situacional: qui du un braç enguixat, qui du un infant en braços i qui té setanta-vuit anys tenen el mateix problema amb la mateixa porta.

A escala urbana el marc existeix fa més de vint anys: de l'assemblea mundial sobre l'envelliment de Madrid, el 2002, va sortir la guia de ciutats amigables de l'OMS. Palma figura a la xarxa espanyola de l'Imserso, i a la seva fitxa encara s'hi llegeix que pròximament es publicaran les línies del projecte. D'adherir-se a executar hi ha una distància.

D'això se'n deriven quatre criteris. El primer és el d'exclusió: quina proporció de població no podrà fer servir allò que projectam, sabuda amb un número. El segon és el d'esforç: quanta força, quanta vista i quanta memòria demana l'objecte. El tercer és el de dignitat: si la solució assenyala qui la necessita. El quart és el de durada: si servirà els mateixos usuaris d'aquí a trenta anys, quan el cos hagi canviat.

L'envelliment és el resultat més extraordinari de la nostra història col·lectiva i el tractam com una avaria. Un objecte utilitzable als vuitanta anys és millor als quaranta; un carrer per a qui du caminador serveix a qui du cotxet.

Envellir no és una excepció: és el pla. Projectar-hi des del principi és disseny social.