Si el teu estudi no dona ni el 5% del seu temps, no parlis de compromís social

Tot estudi reparteix el seu temps segons una jerarquia que gairebé mai no s'escriu. Primer, qui paga. Després, la feina interna. Al final, si en queda, allò que es fa per convicció. Aquesta darrera partida no té data ni pressupost, i per això és la primera que desapareix quan el mes s'estreny.

El compromís del 5% consisteix a reservar una part fixa de la capacitat de l'estudi —el 5% de les hores, vuit al mes— per a projectes d'interès col·lectiu, i a tractar-la amb les condicions de qualsevol encàrrec remunerat: abast escrit, calendari, lliurament i pressupost.

Convé distingir-ho de dues pràctiques amb què se sol confondre. No és voluntariat, que depèn de la disponibilitat i s'atura quan la feina apreta. Ni és el pro bono ocasional, que depèn de l'afinitat amb una causa concreta. El 5% és una partida d'hores dins l'estructura de l'estudi, comptabilitzada com un cost i no com un excedent.

Aquesta és la forma més quotidiana del disseny social: no un manifest, sinó una casella a l'agenda.

Un percentatge decidit per endavant deixa de ser generositat

La idea de fixar un tant per cent no prové del disseny; altres sectors fa dècades que l'apliquen.

El 2002, Yvon Chouinard, de Patagonia, i Craig Mathews, de Blue Ribbon Flies, varen crear 1% for the Planet: les empreses membres donen almenys l'1% de la facturació anual a entitats ambientals. No dels beneficis. De la facturació. Avui hi ha milers d'empreses adherides en més de cent països.

La base de càlcul ho explica tot. Un percentatge dels beneficis és condicional: si l'any va malament, no es dona res. Un percentatge de la facturació es decideix abans de conèixer el resultat, i deixa de ser generositat per passar a ser estructura de costos.

El 2014, Salesforce i Atlassian varen llançar Pledge 1% amb el mateix esquema per a empreses tecnològiques: l'1% del producte, del temps, del capital o dels beneficis. Els advocats hi varen arribar abans: als Estats Units, l'American Bar Association recomana unes cinquanta hores anuals de servei pro bono, sobretot per a persones amb pocs recursos o entitats que hi treballen.

Cinquanta hores l'any són poc més de quatre al mes. En deman vuit perquè el nostre ofici hi arriba: en vuit hores es resol una peça que una entitat no podria pagar i que li servirà anys.

En disseny no hi ha res equivalent. Existeixen iniciatives —AIGA va posar en marxa Design for Good el 2011, i Catchafire connecta professionals amb entitats en projectes acotats, amb més d'un milió d'hores donades—, però cap norma compartida. El disseny social difícilment es consolida sense una regla aplicable per tothom igual.

El compromís només es compleix si entra a l'agenda

El 5% no es finança amb entusiasme, sinó amb el calendari, i això imposa condicions concretes.

La primera és tractar-lo com un client: vuit hores mensuals bloquejades en un o dos blocs, amb data i hora. Un projecte de bé comú que es fa els divendres a vespre rep les sobres del mes.

La segona és triar una sola entitat l'any. Un estudi que diu que sí a tothom acaba abandonant projectes, i deixar-ne un a mig fer a qui no té recursos per rescatar-lo és pitjor que no haver-lo començat.

La tercera és acotar l'encàrrec: un abast escrit, un lliurament, una data. Un centenar d'hores l'any donen per a una identitat amb el seu manual, una memòria anual o una senyalització. No donen per a tot el que calgui, sempre.

La quarta és fer pressupost, a preus de mercat i hora per hora, amb una línia final de descompte del cent per cent: que l'entitat vegi què ha rebut i l'estudi, què ha donat.

La cinquena, i la més exigent, és entregar els arxius editables i explicar com es fan servir. Una entitat que depèn de l'estudi per canviar una data en un cartell no ha rebut un regal, sinó una hipoteca. El disseny social que crea dependència no és disseny social.

El bé comú no hauria de convertir-se en un aparador

Hi ha una manera de fer-ho tot correctament i que continuï essent, en el fons, autopromoció. Es reconeix per tres senyals: triar la causa per la seva fotogènia, mesurar l'èxit en premis, ocupar el resultat amb la veu pròpia.

Sempre hi haurà una campanya de conscienciació més lluïda que una plantilla de full de càlcul per a un banc d'aliments. Quasi sempre la plantilla serà més útil. El criteri no és si la peça ha guanyat premis, sinó si allò lliurat continuarà funcionant d'aquí a tres anys.

HomelessFonts ho il·lustra bé. El 2014, Arrels Fundació i Cyranos McCann varen convertir la cal·ligrafia d'una desena de persones que havien viscut al carrer en tipografies digitals que es venen amb llicència, i els ingressos van a l'entitat. No és un cartell que dura una setmana: és un actiu que genera recursos i reconeix aquelles persones pel seu nom. El disseny hi va aportar el que sap fer, convertir una cosa en sistema.

Tampoc no cal anar tan lluny. La Fundació Deixalles, creada el 1986 per la Delegació d'Acció Social del Bisbat de Mallorca i la PIMEM, treballa la inserció sociolaboral amb la recuperació de residus, amb presència a Palma, Sóller, Felanitx, Capdepera, Manacor, Calvià, Inca i Eivissa. Aquesta és l'escala on vuit hores al mes es noten: a unes illes petites, el disseny social és el rètol i la memòria de qui sosté allò que l'administració no sosté.

De tot això se'n deriven quatre criteris per tancar l'any. El primer és el de dedicació: quantes hores hi ha hagut realment, comptades com es compten les facturables. El segon és el de destinatari: a qui han anat i per quina raó, més enllà de l'afinitat. El tercer és el d'autonomia: si l'entitat pot mantenir la feina sense tornar a demanar res. El quart és el de permanència: si allò lliurat continuarà en ús d'aquí a tres anys.

Cap d'aquests criteris demana heroisme. Demanen vuit hores mensuals escrites com si es cobrassin, que és l'única manera en què el temps es respecta. El disseny social es mesura aquí: en les hores que una professió destina a qui no la pot pagar.