Els margers de Mallorca ja feien economia circular. Nosaltres encara hi organitzam congressos

Cada lloc habitat ha resolt els seus problemes materials molt abans que hi hagués una professió encarregada de resoldre'ls. Vestir una casa, sostenir un vessant, fer una joguina: tot això ja tenia forma, tècnica i norma.

Reconèixer és l'operació que tracta aquell saber com a primera hipòtesi de projecte. No com a repertori d'imatges, sinó com a solució ja assajada que s'ha d'examinar abans de proposar-ne cap de nova.

La definició pot ser breu: reconèixer consisteix a comprovar si el problema que se'ns encarrega ja tenia resposta al lloc on es planteja, i a mesurar la proposta nova contra aquella resposta.

Convé distingir-ho de dues coses amb què se sol confondre. No és nostàlgia, que és una relació sentimental amb allò que ja no hi és. Ni és citació formal, que pren el motiu i n'abandona el mètode. Reconèixer és una operació analítica: examina la solució antiga per entendre com funcionava, no per repetir-ne l'aparença.

Papanek va sostenir que tots els homes són dissenyadors, perquè el disseny és bàsic per a qualsevol activitat humana. La conseqüència pràctica és que els professionals arribam tard: quan hi som, el territori ja està dissenyat. El disseny social comença quan aquesta anterioritat s'accepta com a dada de partida.

La durabilitat és una decisió de projecte, no una herència del passat

Un producte dura quan la seva forma no depèn del cicle que l'ha produït.

La roba de llengües ho mostra amb precisió. Tècnicament és un ikat: els fils de l'ordit es tenyeixen abans de teixir, per trams, seguint un patró que només es revela quan el teler els creua. D'aquí ve el contorn imprecís que fa que cap llengua no sigui idèntica a una altra. La tècnica té parents a Indonèsia, a l'Índia, al Japó i a l'Uzbekistan, i va arrelar aquí fins a fer-se inconfusiblement nostra.

A Pollença, Teixits Vicens teixeix aquesta roba des de 1854: cinc generacions d'una mateixa família fent essencialment el mateix producte, amb variacions. El taller no ha hagut de reinventar-lo cada temporada perquè la seva forma no depenia de cap moda.

La roba que es teixia fa un segle vesteix encara cases d'ara sense semblar un fòssil. El disseny social hauria de llegir aquesta diferència en termes materials: allò que dura no genera residu, no obliga a substituir i no trasllada el cost a ningú.

La pedra en sec ja resolia la circularitat sense anomenar-la

Un sistema és circular quan els seus components es poden separar sense destruir-se. En disseny social, la circularitat no és un valor que s'afegeix al final: és una propietat de la unió entre les parts.

La construcció en pedra seca és l'exemple més net d'aquesta propietat. La UNESCO en va inscriure l'art el 2018 com a patrimoni cultural immaterial de la humanitat, en una candidatura compartida per vuit països amb les Illes Balears dedins. La tècnica és austera fins al límit: pedra local, cap material d'unió, cap ciment ni morter. Cada pedra es tria perquè la seva forma travi amb les veïnades, i la paret aguanta perquè està ben pensada, no perquè estigui aferrada.

A la Serra de Tramuntana, paisatge cultural Patrimoni Mundial des de 2011, aquesta tècnica ho estructura tot: marges que sostenen marjades, camins empedrats, barraques, forns de calç. La Ruta de Pedra en Sec, el GR-221 que gestiona el Consell de Mallorca, enllaça centenars de quilòmetres de camins entre el Port d'Andratx i el Port de Pollença: un projecte d'escala territorial executat per gent que mai no es va dir dissenyadora.

El detall decisiu és que la paret és desmuntable. Quan un marge cau, es refà amb les mateixes pedres: no hi ha runa ni abocador, i el material circula perquè no s'ha degradat en unir-se. Els margers feien la cosa raonable amb el que tenien. En termes de disseny social, la sostenibilitat no hi era un valor afegit: era la condició de partida.

Reconèixer exigeix més criteri que inventar

Una forma és eficaç quan no necessita explicació. Aquesta qualitat sol ser el resultat d'un acord llarg entre un material, un clima, una economia i una comunitat: això funciona, això dura, això és nostre.

El siurell n'és una mostra. A Pòrtol i sa Cabaneta, a Marratxí, es modelen a mà, sense motlle, aquestes figures de fang emblanquinades amb calç i pintades amb tocs verds i vermells; s'hi han assenyalat ressons fenicis i paral·lelismes amb l'edat del bronze mediterrània. Cada siurell duu un xiulet i ha estat joguina, amulet, ofrena i record de romiatge. Ningú no ha d'explicar què és ni com s'usa. Una forma d'aquesta claredat és, en termes de disseny social, un bé d'ús comú: no exclou ningú.

Joan Miró els va descobrir a una fira de Palma als anys cinquanta i va anar a veure el taller dels artesans acompanyat de Robert Graves. «L'art que ve del poble sempre m'emociona profundament», va dir. Pens que aquell reconeixement, vengut d'un dels artistes més radicals del segle XX, val com a criteri professional: davant una forma ja resolta, la resposta competent és entendre-la abans de substituir-la.

D'aquí se'n deriven quatre criteris previs a qualsevol encàrrec. El primer és el d'existència prèvia: si el problema ja tenia una resposta al lloc, i quina. El segon és el d'autoria: qui la va formular, amb quins materials i d'on venien. El tercer és el d'aportació: què hi afegeix la proposta nova que no hi fos, i a quin cost. El quart és el de permanència: si allò que es proposa serà reparable, desmuntable i intel·ligible d'aquí a dècades.

Quan avui parlam de materials de proximitat o de durabilitat, no formulam res inèdit. El disseny social hi té una feina anterior a la proposta: reconèixer una resposta que ja existia i saber-la argumentar davant un client. Si el que ja hi havia ho resolia millor, deixar-ho estar és el resultat professional correcte.