El soroll et fa malbé la salut cada nit i gairebé ningú no el posa al mapa

Hi ha danys públics que no tenen imatge. El plàstic a la vorera de mar o el fum d'un tub d'escapament es poden fotografiar; el renou ambiental, no. No taca i desapareix en el mateix instant en què es produeix.

Cartografiar és l'operació que dona forma perceptible a un fenomen que no en té: mesurar-lo, situar-lo damunt un territori i representar-lo de manera que qui el pateix el reconegui i qui decideix no el pugui ignorar.

La definició pot ser breu: cartografiar l'invisible és convertir una experiència difusa en una dada situada, comprovable i discutible en públic.

Convé distingir-ho de dues pràctiques veïnes. No és il·lustrar una xifra, operació decorativa i tardana. Ni és inventariar, que acumula mesures sense destinatari. Cartografiar és construir un objecte comú sobre el qual diverses parts puguin discutir alhora.

El disseny social hi té una funció precisa: el que no es veu no existeix políticament, i fer perceptible allò invisible amplia el que es pot decidir.

El renou és un problema de salut pública abans que un problema tècnic

La primera decisió d'un projecte de dades és establir de quin ordre és el problema. Situar el renou dins l'acústica el fa una qüestió d'aïllaments; situar-lo dins la salut, una qüestió de distribució de danys.

L'evidència empeny cap a la segona lectura. Segons l'Agència Europea de Medi Ambient, l'exposició prolongada al renou ambiental contribueix cada any a desenes de milers de casos nous de cardiopatia isquèmica i a milers de morts prematures a Europa. Més de cent milions d'europeus viuen exposats a nivells perjudicials per a la salut, la major part per culpa del trànsit rodat. Milions de persones pateixen molèstia crònica greu, milions no dormen com toca i milers d'escolars tenen dificultats de lectura atribuïbles al renou dels avions.

L'OMS va publicar el 2018 unes guies de renou ambiental per a Europa que fixen un llindar per al trànsit rodat, per damunt del qual l'evidència associa l'exposició a efectes adversos. No es tracta de concerts ni de martells pneumàtics, sinó del renou ordinari i continu de cada dia. La mateixa agència calcula que a Europa es perd cada any prop d'un milió d'anys de vida saludable.

El dany, a més, no es reparteix igual. Qui pot pagar un pis a un carrer tranquil, el paga; qui no pot, dorm devora la ronda. Mesurar el renou no és mai un exercici tècnic neutre, perquè la dada acaba dient qui suporta la càrrega: és una feina de disseny social abans que d'enginyeria.

Un mapa tècnic no arriba a qui pateix el renou

Una representació val pel que permet fer a qui la mira. Un document rigorós que el destinatari no pot llegir compleix l'obligació administrativa i falla l'objectiu públic.

La Unió Europea va aprovar el 2002 una directiva sobre avaluació i gestió del renou ambiental que obliga els estats a elaborar mapes estratègics de renou i a revisar-los periòdicament, per a les aglomeracions grans i per als grans eixos viaris, ferroviaris i aeroports. Palma, com qualsevol ciutat europea d'aquesta mida, hi està obligada.

Aquests mapes són la base dels plans d'acció contra el renou i generen les dades amb què es calculen les xifres de salut esmentades. Sense mapa no hi ha diagnòstic, i sense diagnòstic no hi ha política.

Ara bé, un mapa estratègic de renou és un document tècnic fet per a tècnics: isòfones, decibels ponderats, bandes de colors normalitzades. És rigorós, i és poc llegible per a la veïnada del tercer pis que no dorm des de fa mesos.

Entre el rigor de la mesura i la comprensió de qui la suporta hi ha un buit, i és el lloc de feina del disseny social: no embellir el mapa, sinó fer-lo utilitzable.

Mesurar el propi carrer transforma qui el mesura

Hi ha una diferència d'estatut entre rebre una dada i produir-la. Qui mesura deixa de ser subjecte passiu d'una molèstia i passa a ser testimoni d'un fet comprovable.

Els projectes de ciència ciutadana ho han mostrat. NoiseTube, nascut de la recerca acadèmica, va proposar fa anys convertir el telèfon mòbil de cada ciutadà en un sensor per aixecar mapes col·lectius de contaminació acústica. Hush City, l'aplicació creada per la investigadora Antonella Radicchi el 2017 com a estudi pilot a Berlín, fa el gest invers: demana als ciutadans que cartografiïn les àrees quietes de cada dia en un mapa obert i lliure.

Els ajuntaments de Berlín i de Limerick han fet servir aquestes dades per elaborar els seus plans oficials d'àrees quietes: la mesura ciutadana, ben dissenyada, acaba dins la política pública. A Honest vàrem tastar aquest terreny amb el Mapa de Renou, i la lliçó va ser que el mapa no és el final del procés, sinó el començament d'una conversa entre veïnats, tècnics i administració.

Un mapa fet amb la gent és alhora una eina de precisió i un punt d'acord. La precisió sense acord no mou res; l'acord sense precisió no aguanta res. El disseny social de dades viu en aquesta intersecció: prou rigorós perquè un tècnic no el desmunti, prou clar perquè una veïnada el pugui esgrimir.

D'aquí se'n deriven quatre criteris per a qualsevol visualització. El primer és el de veracitat: d'on vénen les dades i qui les pot comprovar. El segon és el de llegibilitat: si la representació s'entén sense traductor. El tercer és el de destinatari: a qui serveix la peça i qui hi queda retratat. El quart és el d'utilitat: què en podrà fer qui la rebi, i davant qui.

Els dissenyadors gràfics feim renou sovint: visual, comercial, publicitari. Trob que l'ofici té un deute pendent amb el renou que no ha triat ningú: fer-lo visible, mesurable i discutible. Cartografiar el que no es veu només té sentit si, un cop vist, algú ho pot transformar. Fer-ho possible és una feina pròpia del disseny social.