Construir amb el que tens sota els peus: la lliçó que arriba de la posidònia

Tot material arriba a una obra amb una biografia. Ha estat extret d'un lloc, transformat en un altre, carregat, transportat i descarregat, i cadascuna d'aquestes operacions ha deixat una empremta que el pressupost rarament desglossa. La fitxa tècnica en descriu el comportament; no en descriu la procedència.

La formulació pot ser directa: escollir un material no és una decisió tècnica sobre resistència i acabat, ni és una preferència estètica sobre textura i color; és escollir una cadena de transport, una economia i un paisatge.

De les tres coses, la que menys es discuteix és la darrera. Un material local manté oberta una pedrera, una serradora o un taller; un material importat manté oberta una ruta. Totes dues decisions modifiquen el territori, i el disseny social hauria de saber quina de les dues està signant.

La terra continua sent un material contemporani

L'objecció habitual és que els materials tradicionals pertanyen al passat. Les dades no ho sostenen: segons estimacions de Nacions Unides, prop d'un terç de la població mundial viu avui en edificis fets de terra.

Tampoc no és un material reservat a economies pobres. Herzog & de Meuron van projectar per a Ricola, a Suïssa, un centre d'herbes de més de cent metres de llarg amb façanes de terra piconada; la terra es va treure d'un radi de pocs quilòmetres i l'obra la va executar el taller de Martin Rauch. Quan es va inaugurar, el 2014, era el volum de terra piconada més gran d'Europa. La façana regula temperatura i humitat sense equips.

A Bangladesh, Anna Heringer i Eike Roswag van construir a Rudrapur una escola de terra i bambú aixecada a mà en quatre mesos per arquitectes, mestres d'obres locals, mestres, mares, pares i alumnes. El projecte va rebre el premi Aga Khan, i el que el jurat hi va reconèixer no va ser la forma sinó el fet d'elevar l'estàndard constructiu d'un lloc amb els mitjans d'aquell lloc.

Aquest és el punt que interessa al disseny social. Quan el material és local, la despesa es queda dins el sistema que la genera: paga jornals allà mateix i deixa coneixement instal·lat. Quan és importat, la major part del valor surt del territori el mateix dia que hi entra la mercaderia.

A una illa, el transport forma part del material

La petjada del transport se sol tractar com una partida menor. En molts materials no ho és. Els estudis d'emissions incorporades mostren que, en peces pesants i recorreguts llargs, el trasllat pot arribar a suposar més de la meitat de la petjada total del material, i que la seva importància relativa creix a mesura que la fabricació es descarbonitza. El vaixell és molt més eficient que l'avió, però la distància continua comptant, i un projecte de disseny social hauria de poder dir-la.

A les Illes aquesta aritmètica deixa de ser abstracta. Gairebé tota la matèria arriba per mar, i el residu de l'obra se n'ha de tornar pel mateix camí o quedar-se aquí. El cost del port, del camió i de l'espera figura al preu del material només en part; la resta l'assumeix el territori.

Mallorca té, en canvi, una pedra pròpia amb tradició constructiva llarga. El marès és una calcarenita formada per arena cimentada, amb comportaments molt diferents segons la pedrera d'origen: n'hi ha de tovals i n'hi ha de compactes, i les resistències varien en un ordre de magnitud d'una explotació a l'altra. A l'illa se'n compten avui una vintena en actiu. És bon material per a murs i voltes, no demana tractament superficial i es treballa amb eines senzilles.

No ho dic com a defensa del color local. Ho dic com a condició de viabilitat: un material que es talla a trenta quilòmetres i que qualsevol picapedrer d'aquí sap posar és, en termes de projecte, una infraestructura disponible.

El residu del propi territori també és matèria

L'exemple més concloent el tenim a prop. L'institut d'habitatge balear va promoure a Sant Ferran, a Formentera, catorze habitatges de protecció on l'aïllament de la coberta es va resoldre amb posidònia recollida a la vorera de mar i eixugada al sol per feiners del lloc, sense cap tractament: la sal que duu incorporada ja fa de conservant. S'hi van fer servir també peces ceràmiques cuites a la zona i fusteria recuperada d'enderrocs.

El projecte, acabat el 2017, va reduir més de la meitat les emissions de la fase de construcció respecte de la referència convencional, va rebaixar el consum posterior dels habitatges i va generar feina a l'illa. Ha rebut reconeixements europeus, però el que el fa exemplar per al disseny social no és el palmarès: és que el mètode s'ha pogut repetir. A Santa Eugènia, el mateix institut ha aixecat habitatge públic amb pilars i llindes de marès, aïllament de posidònia i material recuperat d'una antiga cotxeria del solar, amb un cost pròxim al de la construcció ordinària.

D'aquí se'n deriven alguns criteris que un projecte pot aplicar abans de tancar el capítol de materials. El primer és el de proximitat: quants quilòmetres i quants transbordaments hi ha entre l'origen del material i l'obra. El segon és el de retorn: quina part del pressupost es queda al territori en forma de jornals i d'ofici. El tercer és el de disponibilitat: si hi ha aquí qui sàpiga treballar aquell material i qui el pugui reparar d'aquí a vint anys. El quart és el de destí: què passarà amb la peça quan s'acabi la seva vida útil, i si tornarà a ser matèria o s'haurà d'embarcar cap a fora.

Cap d'aquests criteris no exclou els materials importats quan són necessaris. El que fan és obligar a comptabilitzar-los.

El disseny social entès com a llenguatge cultural comença aquí, en una decisió que sol prendre's per catàleg. Un edifici fet amb la matèria del seu lloc no és una evocació del passat: és un projecte que ha decidit quina economia alimenta i quin paisatge deixa.