La millor feina que pot fer un dissenyador és, sovint, no dissenyar res

Tot projecte comença amb una decisió que gairebé mai no es formula: la decisió d'afegir alguna cosa al món. S'assumeix com a punt de partida i no com a opció. Arriba l'encàrrec i la resposta professional consisteix a produir.

Infradissenyar és posar aquesta assumpció en qüestió. És incorporar el decreixement al procés projectual com un criteri més, al mateix nivell que la funció, el cost, el material o la forma.

La definició pot ser breu: infradissenyar consisteix a considerar la no-intervenció com una solució legítima, i a mesurar cada element d'un projecte per la seva necessitat abans que per la seva aportació.

Conve distingir-ho de dues coses amb què se sol confondre. No és dissenyar poc per manca de recursos o d'ambició, que és una limitació imposada. Ni és minimalisme, que és una decisió d'estil sobre l'aparença d'un objecte. Infradissenyar és anterior a la forma: opera en el moment en què es decideix si l'objecte ha d'existir.

Papanek va deixar escrit que els dissenyadors dissenyam per vendre, i mig segle després la frase continua sent exacta. Però si l'ofici és capaç de fer desitjable qualsevol cosa, també hauria de ser capaç de determinar si aquella cosa és necessària. Aquesta segona capacitat és la que el disseny social reclama.

El decreixement és el marc, no la conclusió

El marc teòric no prové del disseny. Serge Latouche va plantejar la necessitat de sortir de la religió del creixement i de deixar de confondre «més» amb «millor». Jason Hickel ha qüestionat que una economia pugui créixer indefinidament sense augmentar la pressió material sobre el planeta. Kate Raworth ha delimitat un espai segur entre les necessitats socials que no es poden desatendre i els límits ecològics que no es poden traspassar.

Tot el que dissenyam opera dins aquest espai, tant si el projecte el reconeix com si l'ignora.

El disseny social és, en aquest context, la disciplina que assumeix aquesta condició com a dada de partida. No es limita a preguntar què comunica o com funciona una peça, sinó què provoca, què substitueix i què deixa enrere.

L'exemple institucional il·lustra bé la diferència. Cada canvi polític pot comportar un escut nou, una gràfica nova, una identitat nova. El cost del redisseny, però, no és el que factura l'estudi: és la retolació, la flota de vehicles, la papereria i tot el material que deixa de servir el dia que s'aprova la marca nova. Un projecte de disseny social hauria de comptabilitzar aquest cost abans d'acceptar l'encàrrec, i no després.

Hi ha un precedent útil. Quan el MoMA va encarregar a Bruce Mau repensar la seva identitat, la conclusió, després de dues setmanes de treball, va ser que no calia redissenyar-la. Cobrar per no intervenir pot semblar una anomalia comercial. És, en realitat, l'expressió més clara d'un criteri professional. Vignelli ho havia formulat abans en sis paraules: feu-ho bé, i durarà per sempre.

La reparació ha deixat de ser una excepció

L'objecció habitual a tot això és que resulta impracticable. Ha deixat de ser certa.

La Unió Europea va aprovar el 2024 la directiva sobre el dret a reparar, que reforça les obligacions dels fabricants respecte a la reparació de determinats productes. França hi havia arribat abans, amb un índex de reparabilitat que informa el comprador, en el moment de la compra, de la facilitat de reparar un telèfon, un ordinador o una rentadora.

L'efecte d'aquest índex és més profund del que sembla. Converteix una qualitat interna del projecte —la previsió del desmuntatge, l'existència de recanvis— en un argument comercial visible. La durabilitat deixa de ser una virtut invisible i passa a competir en el punt de venda.

Al costat de la via normativa n'hi ha una altra, comunitària i de menys ambició aparent: les biblioteques d'objectes. A Londres, Library of Things permet compartir eines, màquines de cosir o material de neteja; a Hammersmith, el servei havia estalviat desenes de milers de lliures als veïns a més de reduir residus.

El cas del trepant domèstic és el més citat perquè és el més il·lustratiu. Un trepant passa la pràctica totalitat de la seva vida útil dins un armari. Fabricar-ne milions per a un ús mesurable en minuts és una manera discutible d'entendre l'eficiència. Compartir-ne un de bo entre cinquanta famílies és disseny social aplicat a un objecte corrent.

A les Illes, on gairebé tota la matèria arriba per mar i tot residu se n'ha de tornar pel mateix camí, compartir, reparar i reutilitzar no són opcions ambientals. Són condicions de viabilitat territorial.

Menys resultat exigeix més ofici

Infradissenyar no simplifica la feina del dissenyador: la complica.

Decidir que un element no hi ha de ser exigeix més criteri que afegir-n'hi un. Cada peça d'un projecte hauria de poder justificar la seva presència en termes de funció, estructura o significat. La que no ho fa és renou, i el renou també té un cost material.

D'això se'n deriven quatre criteris que poden aplicar-se a qualsevol encàrrec abans de començar a dibuixar. El primer és el de necessitat: si el projecte respon a un problema real o a una voluntat de renovació. El segon és el de destinatari: qui en surt beneficiat i qui n'assumeix el cost. El tercer és el d'impacte: què substitueix allò que es produeix. El quart és el de permanència: en quin estat es trobarà d'aquí a deu anys, i si serà reparable, reutilitzable o compartible.

El mercat continuarà demanant més versions, més llançaments i més novetat. El disseny social pot respondre amb una altra lògica: menys, però millor. Objectes reparables. Marques que aguantin dècades. Sistemes compartits. Serveis que resolguin problemes existents en lloc de crear-ne de nous.

Bona part del millor disseny dels pròxims anys serà, probablement, el que no s'arribarà a produir. Saber-ho reconèixer i saber-ho argumentar davant un client també és disseny social.