La foto de l'home amb el cap entre les mans fa mal. I es continua publicant

Un trastorn mental no té aparença. No es veu en una fotografia, no té color ni silueta, i qui el travessa fa la mateixa cara que tothom. Tota comunicació sobre salut mental parteix, per tant, d'un problema anterior al gust: ha de representar allò que no es deixa representar.

Davant aquesta dificultat, l'ofici ha resolt gairebé sempre de la mateixa manera. Ha substituït la condició per una escena de patiment. I aquesta substitució, repetida durant dècades en portades, campanyes i bancs d'imatges, ha acabat sent la definició visual que la societat maneja.

La definició del problema es pot enunciar amb precisió. Representar visualment la salut mental no és il·lustrar un símptoma, ni és suavitzar-lo amb un tractament gràfic amable; és decidir quina relació establirà qui mira amb qui és representat.

Per al disseny social, això és una decisió de projecte amb conseqüències mesurables, i no una tria d'estil. La imatge amb què es comunica un trastorn condiciona l'estigma que l'acompanya.

La iconografia habitual descriu una escena, no una condició

El repertori és conegut: el cap entre les mans, la persona asseguda a terra en un passadís fosc, la gamma freda, la cara amagada o desenfocada.

La crítica no prové del disseny sinó de qui hi és retratat. Al Regne Unit, la campanya impulsada per l'aliança antiestigma de Mind i Rethink Mental Illness va posar nom al problema i va documentar que una gran majoria de les persones consultades no s'hi reconeixia: aquelles imatges no descrivien com se sent un trastorn. Charlotte Walker ho va resumir assenyalant que la fotografia amaga la cara i, amb ella, la identitat de la persona.

La resposta va ser projectual. Es va crear un banc d'imatges gratuït per a periodistes amb fotografies de persones amb experiència pròpia fent coses ordinàries —parlant, treballant, mirant a càmera— i el gremi britànic d'editors gràfics hi va donar suport.

La guia de la confederació espanyola de salut mental arriba a la mateixa conclusió per una altra via. Desaconsella les imatges de persones en actitud passiva i sense cap interacció social, les que transmeten solitud, angoixa o desesperança, i les escenes de mirada perduda, cos a terra o rostre tapat. Recomana, en canvi, representar connexió, capacitat d'actuar i dignitat.

Val la pena llegir aquesta recomanació com el que és: un criteri de disseny social sobre la relació entre imatge i persona representada, no una llista de prohibicions.

Les guies de comunicació responsable són documents de projecte

En matèria de suïcidi, les indicacions són més estrictes i estan més assentades. L'Organització Mundial de la Salut, que va actualitzar el 2023 el seu recurs per a professionals dels mitjans, demana no publicar fotografies, vídeos ni enllaços relacionats amb les circumstàncies del fet, no descriure el mètode ni el lloc, no situar la informació en posició destacada i no recórrer a titulars d'impacte. I demana, en positiu, incloure sempre informació sobre on demanar ajuda i sobre com afrontar el sofriment.

També hi ha una indicació de llenguatge que el disseny hauria de respectar en retolació i titulars: dir que una persona ha mort per suïcidi, i no que l'ha «comès».

Aquestes guies s'han llegit sovint com a codis deontològics de premsa. Trob que són, en realitat, plecs de condicions de projecte: determinen què entra en el pla d'imatge, què en queda fora i on ha d'acabar la mirada de qui rep el missatge. Un projecte de disseny social hauria de tractar-les com a requisits i no com a suggeriments.

Aquest darrer punt és el més descuidat. Una peça de comunicació sobre salut mental que no ofereix destinació deixa el receptor exactament on l'ha trobat. Quan el Ministeri de Sanitat espanyol va posar en marxa el 2022 la línia telefònica d'atenció a la conducta suïcida sota el lema «Llama a la vida», va afegir a la campanya allò que a la iconografia clàssica sempre li havia faltat: una sortida.

La representació també pot protegir

La comunicació sobre suïcidi s'ha construït durant dècades sobre una sola evidència: l'efecte Werther, és a dir, la capacitat de contagi d'una cobertura sensacionalista. D'aquesta constatació se n'ha derivat una cultura professional del silenci.

Hi ha, però, una segona evidència menys divulgada. L'anomenat efecte Papageno —el nom ve del personatge mozartià que desisteix quan tres joves li recorden que hi ha alternatives— descriu l'efecte protector dels relats de crisi superada. Un equip de recerca vienès n'ha acumulat proves experimentals i poblacionals, i una revisió sistemàtica publicada en una revista de salut pública va concloure que les històries d'esperança i recuperació milloren la ideació suïcida i la disposició a demanar ajuda.

La conseqüència projectual és directa: el silenci no és l'única alternativa al sensacionalisme. Per al disseny social, la representació ben construïda és una eina de prevenció.

Una campanya britànica ho mostra amb claredat. L'operadora ferroviària, la policia de transports i una entitat de suport emocional van llançar una iniciativa que demana als viatgers que iniciïn una conversa banal amb algú que sembli en dificultat. El desplaçament visual és el moll de l'os: la imatge ja no és la persona en crisi, sinó el passatger corrent que li dirigeix la paraula. Els promotors sostenen que, per cada vida perduda a la xarxa, se'n salven diverses gràcies a intervencions d'aquest tipus.

L'anàlisi de les campanyes institucionals espanyoles apunta en la mateixa direcció: el gir útil ha estat passar de l'evitació a la visibilitat, la sensibilització i l'educació.

De tot plegat se'n desprenen uns quants criteris per a qualsevol encàrrec d'aquest àmbit. El primer és el de reconeixement: si les persones representades s'hi reconeixerien. El segon és el de relació: si la imatge situa qui mira com a testimoni o com a interlocutor. El tercer és el de destinació: si la peça acaba en una emoció o acaba en un recurs disponible. El quart és el de permanència: quina idea de la malaltia quedarà quan el missatge concret s'hagi oblidat.

El disseny social no pot curar res, i tampoc no ho ha de pretendre. Pot, en canvi, deixar de produir la imatge que fa més difícil demanar ajuda. En un àmbit on la representació precedeix el tracte, aquesta és una responsabilitat professional de primer ordre.