Una ciutat on els infants no poden jugar al carrer és una ciutat mal dissenyada

Tota ciutat disposa d'un indicador de qualitat que no apareix a cap quadre de comandament municipal: la quantitat d'infants que hi circulen sense un adult al costat. No costa res de mesurar i explica gairebé tot d'un barri.

D'aquí se'n deriva una proposició fàcil d'enunciar i exigent d'aplicar: un espai públic que funciona per a un infant de vuit anys sol funcionar per a tothom. Qui pot travessar un carrer tot sol als vuit anys també el pot travessar als vuitanta, amb una cadira de rodes o amb el carretó de la compra.

Convé fixar la definició abans dels exemples. El disseny de l'espai de joc no és la col·locació d'aparells homologats damunt una superfície tova, ni és la delimitació d'un recinte tancat dins un parc; és l'ordenació del conjunt de l'espai públic perquè un infant hi pugui arribar, moure-s'hi i quedar-s'hi sense la companyia permanent d'un adult.

La diferència no és de grau. El recinte tancat és una excepció concedida dins una ciutat que prèviament s'ha declarat impracticable. El disseny de l'espai de joc és la renúncia a aquesta impracticabilitat.

L'autonomia infantil és un indicador urbà abans que una qüestió educativa

Francesco Tonucci va formular la idea amb una precisió que el disseny social encara no ha esgotat: canviar el paràmetre de govern de la ciutat i substituir l'adult treballador i motoritzat per l'infant com a mesura de referència. Si la ciutat serveix per a l'infant, servirà per a tothom. Si només serveix per a l'adult amb cotxe, acabarà expulsant tots els qui no ho són.

L'experiència va començar a Fano el 1991 i des d'aleshores s'ha estès a un parell de centenars de ciutats d'Itàlia, Espanya i Amèrica Llatina. Dues de les seves peces són especialment reveladores. El consell d'infants, format per alumnat de primària triat a l'atzar, que assessora l'administració sobre decisions urbanes. I la proposta d'anar a escola sols, que no demana equipament nou sinó que el trajecte quotidià deixi de ser perillós.

Cap de les dues és una activitat pedagògica. Totes dues són decisions de projecte sobre l'espai.

Pontevedra ho ha demostrat sense invocar la infància com a argument sentimental. La ciutat va limitar la velocitat, va elevar els passos de vianants, va reduir dràsticament el trànsit del centre i va passar una dècada sense cap mort per atropellament al viari municipal. El resultat mesurable és que vuit de cada deu infants d'entre set i dotze anys hi van a peu a escola, i més de la meitat hi van sols.

L'autonomia infantil no s'educa: es permet o s'impedeix amb la secció del carrer. Per al disseny social, la lliçó és aquesta: l'indicador no és l'equipament instal·lat, sinó el comportament que l'espai fa possible.

El parc homologat va resoldre la responsabilitat abans que va resoldre el joc

Vist des del disseny social, el model dominant d'àrea infantil respon a una lògica identificable: aparell certificat, tanca perimetral i paviment continu de cautxú. Un conjunt idèntic a tot arreu.

Tim Gill ha documentat què hi ha darrere aquesta uniformitat. Les normes tècniques de joc, formalment voluntàries, funcionen com a dret de facto quan ajuntaments, escoles i asseguradores les exigeixen de manera automàtica. Ocupen així un terreny que hauria de ser de criteri professional i sovint reflecteixen les limitacions de fabricació abans que el coneixement sobre lesions. Complir la norma i ser segur no són la mateixa cosa.

El cautxú n'és l'expressió material més clara. Homogeneïtza el terra, encareix la instal·lació, elimina el fang, el pendent i la textura, i trasllada la garantia des de l'espai fins a la factura. Pens que és un cas de manual de projecte resolt per al proveïdor i per a la responsabilitat civil, no per a qui hi juga.

El disseny social no proposa jugar amb el risc, sinó restituir-lo al lloc que li pertoca. Un infant necessita graus de dificultat, materials desiguals i decisions pròpies per aprendre a calcular-les. Un espai que ho suprimeix tot no protegeix: només ajorna.

El pati escolar és el primer espai públic que un infant negocia

A Barcelona s'ha documentat que només tres de cada deu centres tenen un pati que compleixi criteris raonables de jugabilitat, equitat i sostenibilitat, i que la pista esportiva n'ocupa la part central i majoritària. Aquesta geometria no és neutra: reparteix el poder sobre l'espai abans que ningú hi entri, i el reparteix per gènere i per habilitat.

El pla de transformació dels patis engegat el 2020 hi actua amb tres criteris —naturalitzar, coeducar i obrir al barri— que són exactament criteris de disseny social aplicats a una superfície de mil metres quadrats.

En paral·lel, el programa de pacificació d'entorns escolars de la mateixa ciutat ha estat avaluat per la seva agència de salut pública. L'avaluació hi va trobar més permanència de persones a l'entorn, millor percepció de seguretat viària i més joc espontani, amb efectes més grans allà on la intervenció havia estat més profunda. També va trobar que el renou i la contaminació no canviaven de manera apreciable. Aquesta segona part és tan útil com la primera: distingeix el que una intervenció fa del que se li atribueix.

A Palma, el programa de camins escolars ha establert una sèrie d'itineraris a barris com Son Gotleu, Santa Catalina o s'Arenal, amb voreres eixamplades, passos revisats i obstacles retirats. En una ciutat insular, densa i amb una pressió de vehicle privat difícil d'absorbir, garantir que un infant hi pugui anar tot sol no és una millora ambiental: és una condició de viabilitat de l'espai públic.

De tot això se'n desprenen uns quants criteris aplicables abans de dibuixar res. El primer és el d'accés: si un infant hi pot arribar sense ser transportat. El segon és el de permanència: si l'espai convida a quedar-s'hi o només a passar-hi. El tercer és el de diversitat: si admet jocs distints alhora o n'imposa un de sol. El quart és el de reversibilitat: si allò que s'hi instal·la es pot modificar quan l'ús canviï.

La infància és el sector de població que menys pot triar l'entorn i el que més el pateix. Prendre-la com a unitat de mesura no és una concessió: és el mètode més fiable que té el disseny social per comprovar si un espai públic funciona de veres.