Regala els plànols: el disseny que tothom pot copiar canvia més coses

Tot projecte produeix dues coses alhora: un resultat i el conjunt d'instruccions que hi duen. Gairebé sempre només es publica la primera. La segona es guarda, es protegeix o simplement es perd quan l'estudi tanca l'arxiu.

El disseny obert consisteix a publicar també la segona. Conve definir-lo amb precisió, perquè es confon amb facilitat. No és disseny gratuït, que descriu el preu i no diu res sobre els drets. Ni és programari lliure aplicat a objectes, perquè un objecte físic implica materials, toleràncies i seguretat que cap codi no resol. El disseny obert és un projecte publicat amb prou documentació perquè un tercer el pugui fabricar, modificar i tornar a distribuir sota unes condicions escrites.

Enzo Mari en va donar un precedent el 1974, quan va posar a disposició de qualsevol els dibuixos per construir-se mobles amb taulons i claus. El propòsit no era abaratir el moble, sinó que qui l'usava entengués com estava fet. Aquesta és exactament la intenció que el disseny social recull mig segle després.

La llicència és part del projecte i no un tràmit posterior

Publicar un fitxer no el fa obert. El fa visible. La diferència entre una cosa i l'altra és jurídica, i qui dissenya hi hauria de participar amb la mateixa atenció que dedica a la forma.

Les llicències Creative Commons són la via més usada perquè permeten fixar amb claredat què pot fer qui rep el projecte: si pot usar-lo comercialment, si ha de reconèixer-ne l'autoria, si ha de mantenir obertes les versions derivades. Precious Plastic, per exemple, distribueix així les seves màquines de reciclatge.

Per al maquinari va caldre anar més enllà. Els enginyers del repositori de maquinari obert del CERN van redactar una llicència pensada específicament per a objectes físics, i la van publicar en tres graus de reciprocitat: una de permissiva, una de feble i una de forta, segons com d'exigent es vulgui ser amb qui construeixi a partir del disseny. L'associació de maquinari lliure manté a més un procés de certificació perquè un projecte pugui declarar-se obert amb un criteri comprovable.

Aquest és un punt on el disseny social té una feina pendent. Bona part dels projectes que es presenten com a oberts no diuen sota quines condicions ho són, i sense condicions escrites l'obertura depèn de la bona voluntat de qui en té els fitxers.

L'obertura ha demostrat el seu valor i també els seus límits

Els casos documentats permeten valorar el model sense entusiasme ni desconfiança.

Opendesk va publicar dissenys de mobiliari perquè qualsevol taller amb una fresadora els pogués tallar a prop de qui els havia d'usar. La lògica és impecable: el que viatja és el fitxer i no el moble. Anys després, l'empresa va deixar de compartir els dissenys i va passar a operar com una plataforma comercial, i les peticions dels usuaris perquè els alliberés no van prosperar. Un projecte obert pot tancar-se, i la comunitat que hi havia construït a sobre es queda sense res.

Precious Plastic va seguir el camí contrari. Dave Hakkens va publicar els plànols d'unes màquines per moldre, fondre i injectar plàstic recuperat, i el projecte ha derivat en milers de participants i centenars d'espais de treball repartits pel món. Aquí l'obertura no és un gest: és el mecanisme de distribució.

La xarxa e-NABLE és el cas més instructiu perquè és el més honest sobre els seus límits. Milers de voluntaris imprimeixen i regalen mans protètiques a persones que en necessiten. La mateixa xarxa adverteix que allò que fabriquen són eines i no pròtesis completes, que no aguanten més que uns pocs quilos, que els dits no es mouen per separat, que no han passat cap revisió com a dispositiu mèdic i que no són aptes per a activitats de risc. També explica que una peça trencada es repara reimprimint-la.

Aquesta manera de documentar les limitacions em sembla més valuosa que el resultat tècnic. Un projecte de disseny social que declara el que no pot fer és més fiable que un que només comunica el que promet.

La pandèmia va donar la prova d'esforç. A Brescia, una petita empresa d'enginyeria va dissenyar amb un fablab local una vàlvula imprimible que convertia una màscara de busseig comercial en un equip de respiració assistida d'emergència. Es van difondre desenes de projectes de respiradors oberts. La revisió posterior d'aquells projectes va concloure que la majoria estaven en fases molt inicials, amb documentació incompleta i proves rudimentàries, i que la barrera real no era tècnica sinó de validació i aprovació sanitària.

La replicabilitat és un criteri de projecte

Elinor Ostrom va demostrar que els béns comuns es poden gestionar de manera duradora quan les comunitats que en depenen es doten de regles pròpies i les fan complir. Un fitxer publicat sense ningú que el mantingui no és un procomú: és un arxiu abandonat.

D'aquí se'n deriven quatre criteris aplicables abans d'obrir un projecte. El primer és el de documentació: si el que es publica basta perquè algú altre ho pugui fer sense demanar res a l'autor. El segon és el de llicència: quines condicions s'escriuen i si obliguen a mantenir obertes les versions derivades. El tercer és el de manteniment: qui actualitzarà els fitxers i respondrà els dubtes quan l'entusiasme inicial passi. El quart és el de responsabilitat: quins usos es desaconsellen expressament i quins riscos assumeix qui fabrica.

A les Illes aquests criteris tenen una lectura material. En un territori on gairebé tota la matèria arriba per mar, un model on el que viatja és la informació i el que es fabrica és local no és una preferència ideològica, sinó una manera raonable de reduir dependència.

El disseny social hauria de tractar la replicabilitat com tracta la durabilitat: com una qualitat del projecte, no com una conseqüència. Projectes documentats. Llicències explícites. Comunitats que els sostenen. Un bon projecte de disseny social és el que altres poden repetir sense demanar permís.